D’aquí una setmana farà un mes que el nou president dels EUA, Barack Obama, va assumir la presidència de l’administració nordamericana enmig d’una inusitada expectació de propis i estranys. Tanta era l’expectació que, qui més qui menys, ha posat les esperances què aquest nou mandat presidencial dels EUA sàpiga retornar la confiança necessària per començar a veure la llum al final del túnel en el qual ens trobem, econòmicament i políticament parlant. I tantes eren les esperances que també, qui més qui menys, no dubta a l’hora d’apuntar-se a l’”obamania”. Clar que l’oportunitat d’apuntar-se a aquesta estratègia no sempre pot acabar sortint bé als que la practiquen… És el què els pot passar al PP de Catalunya que no fa massa presentaven una campanya publicitària en la que associaven imatge i comportament de Barack Obama a la líder popular catalana, Alicia Sánchez-Camacho… Llàstima que la posada en marxa de la campanya coincidís en el temps amb l’esclat d’un nou escàndol que enganxa de ple als populars a nivells d’Estat; ara en forma de possible trama corrupta, de trànsit d’influències i de blanqueig de diners. Tot plegat amb la torna de què el cap de llista popular per Ourense a les eleccions autonòmiques gallegues, Luis Carrera, havia de plegar veles i retirar-se pel fet d’haver-li estat descobert un frau amb Hisenda.

Quedava clar, doncs, que aquella dita castellana que resa a “quién buen árbol se arrima buena sombra le cobija” no sempre s’acompleix i que apuntar-se a l’“obamania” no és suficient a l’hora d’amagar mancances i misèries. I ja que hem entrat en el terreny de les misèries polítiques, caldrà recordar que els populars havien fet ostentació màxima de la seva sòlida amistat amb Bush a través de José Ma. Aznar. Un president Bush, que en un dels seus darrers actes com a cap de l’administració nordamericana, procedia a lliurar medalles als que havien estat els seus màxims aliats en matèria de política exterior i que, ves per on, entre els tres líders estrangers distingits no hi figurava l’“amic” Aznar… Un fet que volgudament va passar desapercebut per la majoria d’observadors polítics tan donats a ressaltar els menyspreu que l’actual govern presidit per Rodríguez Zapatero mereixia a George Bush.

Tornem però als EUA on Obama ja s’ha trobat amb els primers sidrals del seu mandat i ha tingut ocasió d’evidenciar que el seu és un estil de govern notablement diferent al que aplicava el seu predecessor. I és que alguns alts càrrecs de l’administració nordamericana acabats, pràcticament, de nomenar han tingut de presentar la seva dimissió pel fet d’estar en fals quant a les seves obligacions amb Hisenda. Davant això no li han caigut els anells a Obama, que ha preferit agafar el brau per les banyes i acceptar que havia comés un error al nomenar-los. És a dir, donava la cara i feia front a les possibles crítiques, única manera d’intentar tallar-les de soca-rel. I vulgueu o no, l’actitud d’un polític de reconèixer errors acaba transmetre’n confiança a la ciutadania. Clar que d’aquest recurs no se’n pot abusar. En un altre ordre de coses, algunes decisions adoptades per Obama fins ara –Guantánamo,  presència de tropes dels EUA a l’Afganistan, gestos en matèria de política a l’Orient proper–, fa que es comenci a intuir que d’acord amb el què Obama deia en el seu discurs de presa de possessió, una altra manera de fer de les coses és possible. I encara, pel què fa a les relacions de la nova administració amb Espanya, el registre està canviant i, de l’oblit en el qual Bush tenia al nostre país des que Aznar va deixar la presidència del govern espanyol, s’està resituant en un punt del qual mai no s’hauria d’haver mogut. El nou estadant de la Casa Blanca s’ha referit a Espanya i al seu paper en diverses ocasions i ha donat instruccions als seus per refer relacions. De moment la ministra Chacón i el ministre Moratinos han agendat un calendari de contactes amb Robert Gales, secretari de Defensa dels EUA, i amb Hillary Clinton, responsable de la diplomàcia, respectivament. No escapa a ningú que els EUA necessiten d’Espanya a l’hora de desenvolupar la seva política envers llatinoamèrica i també del suport espanyol en algunes qüestions de política exterior.

El mandat d’Obama només acaba de començar. I malgrat tot, alguns aspectes positius es comencen a entreveure de la seva actuació. Caldrà esperar la culminació dels 100 primers dies de rigor per acabar copsant la magnitud –o no— de canvis; uns canvis que, d’alguna o altra manera, a tots ens acabaran afectant.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de febrer de 2009