Aquest és el text que conté les paraules que vaig pronunciar en ocasió de la presentació del llibre del Jordi Jordà: Montserrat Minobis i Puntonet. La veu que va desafiar el seu temps.

“Quan en Jordi Jordà em va proposar de copresentar aquest llibre sobre la Montserrat Minobis, el que em va venir al pensament no va ser la nostra trajectòria professional compartida, sinó el lligam vital que ens va unir al llarg dels anys.

Perquè l’amistat entre la Montserrat i jo no va néixer en una redacció.

La nostra amistat venia de molt abans.

Ens vam conèixer a Montserrat, a començaments dels anys seixanta. Jo hi passava alguns dies d’estiu amb la família; ella hi era per una trobada d’escoltes en què participava el seu germà, el pare Gregori Minobis —una figura determinant en la seva vida, tal com explica el Jordi al llibre.

Va ser ell, el pare Minobis, qui ens va presentar. I d’aquell primer encontre, gairebé accidental, en va néixer una amistat que havia de durar tota la vida.

Amb els anys, la Montserrat i jo havíem de compartir converses, complicitats i fins i tot discrepàncies…

Però, per damunt de tot, una curiositat inesgotable per entendre el país i la professió.

Sempre que ens trobàvem, fèiem un parèntesi per posar-nos al dia. En una professió tan accelerada com la nostra, aquest hàbit és —i continua sent— una complicitat significativa.

Amb els anys, aquella amistat va sedimentar una confiança que, de manera natural, va obrir la porta a projectes compartits en l’àmbit de la professió.

El punt d’inflexió es va produir el 2002, quan la Montserrat em va telefonar per demanar-me que el Grup de Periodistes Josep Maria Lladó, del qual jo formava part, participes i donés suport a la candidatura progressista que estava preparant per optar al deganat del Col·legi de Periodistes.

Ens vam entendre de seguida.

No varen caldre massa paraules.

Entre nosaltres hi havia un fons de coincidència: país, cultura i professió no eren paraules abstractes, sinó compromisos.

No era, però, la primera vegada que la Montserrat es presentava al deganat.

Ja ho havia fet el 1991, en unes eleccions que van generar debat intern perquè la seva candidatura —enfront de la del recordat Josep Pernau— introduïa una lectura en clau feminista que, en aquell moment, encara despertava dubtes i incomoditats en una part de la professió.

La Montserrat no deixava ningú indiferent. Era una dona de conviccions fortes, d’una personalitat intensa i d’una enorme capacitat de treball.

Qualitats que li generaven moltes adhesions… i també algunes discrepàncies.

Probablement és així com són les persones que s’atreveixen a obrir camins que encara no han estat fressats.

Quan la vida li tancava una porta —i certament n’hi va tancar algunes— ella buscava immediatament la finestra per on tornar a respirar. I gairebé sempre la trobava.

D’aquella derrota del 1991 en va néixer l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, que havia de contribuir decisivament a incorporar la perspectiva de gènere al debat públic i professional.

Convertir les derrotes en projecte: aquesta va ser una de les constants de la vida de la Minobis.

Onze anys més tard, el desembre del 2002, la Montserrat s’imposava en les eleccions més participades de la història del Col·legi, al capdavant de la candidatura Units i unides per una professió forta i en llibertat.

Ho va fer amb el suport de les tres quartes parts dels vots emesos, davant la candidatura encapçalada per Martí Anglada.

Una victòria que, més enllà del resultat, calia llegir com el reconeixement explícit d’una trajectòria i d’una manera d’entendre la professió que combinava exigència, coherència i compromís.

Quan avui pensem en la Montserrat Minobis, ens ve al cap la seva veu, el seu compromís feminista, la seva presència pública.

Però jo voldria reivindicar molt especialment la seva etapa com a degana del Col·legi de Periodistes: una etapa curta, sí, però particularment fructífera.

És en aquest període on crec que es concentra bona part del seu llegat: no només pel que va fer, sinó per la manera d’entendre la funció del Col·legi.

La seva elecció com a degana no va representar simplement un relleu institucional; va introduir una mirada nova en un moment en què la professió començava a encarar transformacions profundes.

La precarització avançava, les noves tecnologies alteraven rutines consolidades i la qualitat informativa es veia sotmesa a pressions creixents que comprometien el dret de la ciutadania a rebre una informació rigorosa.

I ella ho tenia clar: el periodisme només és útil si és independent, rigorós i compromès amb la ciutadania.

No era una frase bonica per quedar bé. Era un programa de treball.

Durant aquella etapa al capdavant del Col·legi vam impulsar el Llibre Blanc de la Professió, vam participar activament en el Fòrum de les Cultures, vam intervenir en el debat sobre el futur marc audiovisual català i, per damunt de tot, vam promoure la reflexió sobre l’estat de la professió i els nous reptes que en l’horitzó s’albiraven.

Però, més enllà d’aquests projectes, el que més recordo és la seva manera de liderar.

La Montserrat no dirigia des de la distància: mobilitzava, convencia, feia participar.

Hi veia sempre una mica més enllà… i ajudava els altres a veure-hi també.

Aquest lideratge —proper, exigent i compartit— era una manera de fer país: de construir institucions sòlides, de reforçar la cohesió professional i de projectar una idea de servei públic que anava més enllà del Col·legi.

Per això la seva etapa al capdavant de la institució col·legial va ser especialment fecunda en confluir-hi moltes de les seves conviccions —la defensa dels drets professionals, la igualtat efectiva entre dones i homes, la pluralitat, la independència i la voluntat de posar sempre el periodisme al servei de la societat, sense sectarismes.

El llibre que avui presentem parla de tot això i molt més. Ens recorda una cosa essencial: que la història del periodisme —com la de qualsevol país— no l’escriuen només els grans esdeveniments, sinó les persones que, amb la seva manera de ser i de fer, transformen el que toquen.

La Montserrat Minobis va ser una d’aquestes persones. Va desafiar els límits del seu temps. Va obrir portes que semblaven tancades. Va incomodar quan calia. I va construir quan era imprescindible fer-ho.

Va entendre el periodisme com un compromís amb la veritat, amb la ciutadania i amb el país. I ho va fer sense renunciar mai a la seva mirada, a la seva exigència i a la seva manera tan pròpia d’entendre el món.

El llibre del Jordi Jordà té el gran mèrit de restituir aquesta trajectòria des de la coralitat, gràcies als molts testimonis que hi dona veu, i de fer-ho amb rigor i humanitat. Ens la retorna tal com era: complexa, intensa, generosa, a vegades incòmoda… però sempre, sempre profundament compromesa. No la converteix en un monument: la converteix en una referència. I això, en el fons, és molt més valuós.

Però aquest llibre ens interpel·la també a nosaltres. Ens recorda què vol dir exercir la professió amb dignitat en temps de tantes fragilitats. Que la independència no és un eslògan, sinó una responsabilitat. Que el dret a la informació és un pilar democràtic. I que totes les veus —totes— mereixen ser escoltades.

La Montserrat ens va ensenyar que el periodisme no és només explicar el món, sinó contribuir a transformar-lo. I que, fins i tot quan les circumstàncies són adverses, sempre hi ha una finestra oberta per on continuar respirant.

Per això aquest llibre no és només un record ni un recorregut per la trajectòria de la Montserrat. És la prolongació del seu llegat: una invitació a exercir el periodisme amb coratge, a defensar la llibertat amb convicció i a assumir la responsabilitat que ens pertoca com a periodistes i com a ciutadans. El llibre ens recorda que el compromís no és un gest del passat, sinó una pràctica del present.

I és també, per a alguns de nosaltres, un retorn a una amistat que va començar gairebé per atzar, que va créixer amb els anys i que avui, gràcies a aquest llibre, torna a fer-se present.

I així, gràcies a aquest llibre, la Montserrat torna a ser entre nosaltres: amb la seva veu, amb el seu compromís i amb aquella manera tan seva d’obrir finestres allà on els altres només veien portes tancades.

Gràcies, Jordi, per haver-nos retornat la veu de la Montserrat amb tanta nitidesa.

I gràcies a tots vosaltres per mantenir-la viva cada vegada que la recordeu, la llegiu o la reivindiqueu.”

Acte celebrat a la llibreria Documenta de Barcelona, el 2 de juliol de 2026