L’anomenat cas Madrid -que esclatà arran la rebel·lia dels diputats Tamayo i Saez del PSOE-, ha estat el detonant que ha posat negre sobre blanc alguns dèficits que pateix el nostre sistema democràtic. Cal llegir correctament les causes que nien en el comportament d’ambdós diputats elegits en les llistes socialistes i situar-nos per sobre de la batalla estrictament partidista del cas per entreveure els riscos que l’actitud de Tamayo i Saez comporta per la democràcia. I és que cal evitar que la política se situï a mans –o millor a peus– de poders escassament transparents, disposats a alterar la voluntat popular manifestada a través de les urnes; uns poders que mai no donen la cara i que en aquest cas  es valen de la baixa alçada ètica d’uns diputats i de escletxes legals del sistema per intentar canviar la voluntat popular i fer valer els seus interessos particulars.

Estem massa acostumats que després d’una comtessa electoral, els partits justifiquin els resultats com sigui. Tant si els han estat positius com si no. Mai -o quasi mai- ens és donat assistir a l’entonació del “mea culpa” a l’hora d’admetre sense embuts, que els resultats electorals han estat dolents per un partit o coalició per molt malament que els hagin anat les coses a les urnes. D’aquesta manera, és preocupantment “massa normal” que quan els resultats no acompanyen, es busqui les causes a la casa dels altres i no pas a la d’un mateix. El cas més paradigmàtic el tenim amb Julio Anguita quan era coordinador d’Izquierda Unida. La seva particular teoria de les “dos orillas” li permetia atribuir els mals resultats electorals a un error d’apreciació dels votants.

Urgent és que els partits facin lectures atinades dels resultats que obtenen a les urnes. Els electors no s’equivoquen mai. En tot cas, qui erra és el partit polític o la coalició quan baixa punts en l’acceptació democràtica de les seves propostes. No entendre-ho així és abonar el camí del desencís envers la política i, alhora, fer vots perquè l’abstenció i el passotisme s’instal·li perillosament entre la ciutadania. I això, és el pitjor que es pot fer al sistema democràtic. Mentre la política dels partits continuï passant per unes llistes en què els equilibris interns s’avantposen a la capacitat, a la preparació i a l’ètica dels possibles candidats, s’està deixant oberta la porta a comportaments rebels -com els que ara es viu a l’Assemblea de Madrid-, susceptibles de tergiversar la voluntat popular manifestada a través de les urnes. Tal com avança el cas, s’està consolidant un antecedent perillós de què  quan a algun poderós no li plaguin uns resultats, busqui com alterar-los amb maneres que res no tenen a veure amb la democràcia i molt amb la corrupció.

Hauria de ser voluntat primera dels partits polítics i del sistema democràtic que quan es produeixen comportaments tramposos, segar la gespa als que s’han rebel·lat contra les regles del joc. D’aquí, que el cas Madrid no és una qüestió només del PSOE sinó que ho és del sistema democràtic i, òbviament, ho és del PP, el partit que amb la seva permissibilitat acaba sortint  “beneficiat” per la situació. Assegurar que el cas de rebel·lia de Tamayo i Saez és un problema del PSOE, és amagar el cap sota l’ala. Portem massa temps amagant l’ou de la serpent de la corrupció sense adonar-nos que si no es desemmascaren els corruptors, correm el risc que hi hagi qui prengui la democràcia com un joc de compra de voluntats. Portem massa temps perseguint corruptes, deixant que els corruptors continuïn fent de les seves. Si la societat i els partits polítics no estem disposats a posar punt i final a aquestes pràctiques, la corrupció imposarà la seva lògica i, el què és pitjor, segrestarà el poder sobirà que ara com ara rau en la ciutadania.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de juny de 2003