No es tracta d’un resultat de futbol americà ni tampoc d’un partit de handbol jugat entre un equip punter i un altre de mediocre. Més aviat és el resultat que es deriva del nombre de regidors que formen part de l’equip de govern i de l’oposició a l’Ajuntament de Sabadell. I és que, en efecte, l’equip de govern sabadellenc està format per un total de vint-i-quatre regidors provinents de quatre formacions polítiques (PSC, ERC, IC i CiU); per la seva banda, l’oposició, queda formada pels quatre regidors (dos de l’Entesa i dos del PP) restants que totalitzen els 27 que formen el consistori sabadellenc. La composició d’un govern municipal multicolor com aquest que es dóna a Sabadell, podria fer pensar a un hipotètic observador, aliè a l’actualitat local, que el cap de la llista socialista i guanyadora, l’alcalde Manuel Bustos, va haver de fer mans i mànegues per trobar suports extraordinaris a quatre bandes per assegurar la seva reelecció. Però, com molt bé vostès saben, no és aquest el cas pel fet que els socialistes en tenien prou amb els escons que van obtenir el 25 de maig, per governar còmodament i sense massa problemes. Ha estat la voluntat de la majoria socialista i la de CiU, d’ERC i d’IC que -potser per allò d’haver tastat l’eròtica del poder- no han tardat a pactat amb els socialistes, el què ha fet possible aquest equip de govern multicolor; un govern que en la pràctica recorda el de l’anterior legislatura però amb una relació de forces ben diferent ja que en la legislatura anterior, els socialistes necessitaven dels pactes per governar.

Res no tinc en contra d’un govern municipal en el qual hi convisquin diferents maneres de veure les coses i sensibilitats diverses. Penso que això, d’entrada, pot ser positiu si se sap aprofitar. El què passa és que quan un dels partits que conformen l’equip de govern disposa de la majoria absoluta, l’aportació que la resta de partits-socis en les tasques de govern poden fer, queda força disminuïda i diluïda en la majoria. Això sense tenir present que a un equip de govern ampli s’hi oposa una oposició limitada, quan a efectius -quatre en aquest cas- i quan a capacitat de maniobra per fer valer els seus posicionaments. Més encara quan la distància política que separa l’Entesa del PP o el PP de l’Entesa és abismal i difícilment poden trobar punts en comú.

Davant aquest panorama, ningú no podrà negar la gran habilitat de l’alcalde Manuel Bustos a l’hora de negociar i de posar pont de plata per l’assoliment d’un pacte de legislatura i de govern, amb tres dels cinc socis possibles. D’aquesta manera ell i el PSC s’asseguren la tranquil•litat durant el mandat que ara acaba de començar, mentre que els partits que formen part de l’equip de govern, s’asseguren continuar gaudint d’escons, d’atribucions i de protocols de privilegi durant els propers quatre anys; uns escons i privilegis que tenen la seva clau de volta més en els anhels de poder per avui més que no pas en la voluntat de presentar-se com a govern alternatiu demà.

Des d’aquest punt de vista i tenint en compte que el pacte supera fins i tot un pacte de progrés entre PSC, IC i ERC, fàcil serà convenir que qui pot acabar perdent amb un equip de govern d’ampli espectre, és la ciutat i és la ciutadania. Si més no perquè ens veurem mancats d’un necessari i enriquidor debat polític entre partits i de maneres diferents de veure les coses i de proposar polítiques.

Publicat a El 9 Punt, el 26 de juny de 2003