La participació ciutadana en les eleccions municipals de diumenge passat va ser, com tothom ja sap a hores d’ara, la més baixa que mai no s’havia donat en unes eleccions locals. I, allò que encara és pitjor, l’abstenció va créixer a Catalunya deu punts en relació a la mitjana de la resta de l’Estat. Res no van poder els intents de darrera hora per mobilitzar la ciutadana; res no van poder tampoc els altíssims pressupostos esmerçats per les formacions polítiques amb la voluntat d’atraure electors i electores cap a les seves posicions. Potser perquè la campanya electoral va estar massa mancada de propostes que acabessin interessant a la ciutadania. Malgrat això, el capvespre de diumenge passat, com si d’un guió pre-escrit es tractés, els portaveus dels partits i les formacions polítiques es felicitaven per l’èxit que havien assolit (?). Un guió amb un mínim de dues parts: la primera en què tothom es mostrava satisfet pels resultats; un discurs fet de cara a la galeria, de cara als incondicionals per donar moral a “la tropa”. Una segona part del guió establia que calia lamentar-se pels nivells d’abstenció produïts. En conseqüència va tornar a aparèixer el clam unànime dels polítics en el sentit que calia fer alguna cosa per motivar la ciutadania. Això sí, abans d’insistir en aquesta necessitat, ningú no es va estar de culpar al seu contrari o contraris per la baixa participació quan aquest és un problema que té una arrel coral.

Comptat i debatut: seria un cas per destacar, que un partit o una formació política admetés després d’un procés electoral, que els resultats no els han estat gens favorables i entonés el mea culpa pel fracàs assolit. I és que allò que és clar per a molts no ho sembla per alguns: en qualsevol comtessa electoral, sempre n’hi ha uns que guanyen i uns altres que perden, malgrat que amb això dels vots i de les cartes que no lliguen, sempre es pot fer de més i de menys quan es tracta de portar l’aigua al teu molí. Només cal preparar un discurs, manegar algunes dades, fer bona cara i comparèixer amb un somriure ampli davant els incondicionals per justificar-ho tot. Viure per a veure! I com que les coses són així i no pas d’una altra manera, un cop cadascú coneix els vots que ha assolit i els escons que li corresponen, no trigarà a empassar-se un possible gripau d’un mal resultat per començar una altra batalla: la d’avaluar les possibilitats de fer-se un lloc en el govern. Sobretot en el cas que el partit o la força guanyadora no disposi de majoria absoluta i li calgui trobar suports que li permetin governar amb una certa comoditat.

Arribats a aquest punt, serà bo deixar ben clar que en això de les polítiques d’aliances, n’hi ha que són més naturals i explicables que no pas d’altres. Així cal distingir entre aquelles aliances que s’estableixen entre formacions polítiques ideològicament properes d’aquelles altres que es poden articular entre formacions polítiques que tenen en comú ben poques coincidències ideològiques i programàtiques. Aquestes darreres aliances només busquen com poder arrabassar el poder a aquell que fins ara l’havia ostentat. Serà d’aquesta manera que a partir d’ara assistirem a una mena d’estira i arronsa per arribar a pactes de govern que, en alguns casos, poden arribar a ser contraris a la voluntat ciutadana que les urnes han recollit i proclamat. Però l’ambició política no té aturador i la conquesta del poder també pot fer-se d’esquena a la ciutadania; una ciutadania que, impertorbable, assistirà a l’espectacle. No ha d’estranyar que davant aquest panorama, hi hagi electores i electors que s’acabin prometen a ells mateixos que no aniran a votar més. Tot plegat perquè tenen la impressió, i segurament no van massa errats, que s’està jugant amb la seva voluntat i es pregunten sobre la importància del seu vot si després és administrat de manera contrària als seus interessos. Sigui com sigui sempre quedarà l’opció del vot en blanc; un vot que diumenge passat va ser el preferit per 90 mil persones.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de maig de 2007