No. No va ser ahir quan ETA va donar per tancada la treva permanent que havia proclamat el mes de març de l’any passat i que obria la porta a l’esperança. Havia estat el 30 de desembre passat, quan la treva va quedar truncada i trencada per un atemptat sense sentit –un atemptat mai no en té de sentit!– a la Terminal T-4 de l’aeroport de Barajas. Així, doncs, l’anunci que la banda terrorista va fer la matinada de dimarts, era només la certificació d’una decisió presa amb anterioritat i de la seva impotència a l’hora d’acarar possibles vies de negociació; una impotència expressada, en aquest cas, a través de la decisió de continuar instal•lats enmig de la seva bogeria criminal. Queda ben clar amb això, que només a la banda terrorista ETA li correspon la responsabilitat d’haver tancat la porta a l’esperança d’un procés que conduís al final de la violència i a l’inici del diàleg; un procés que retornés a Euskadi la tranquil•litat que mai no hauria d’haver perdut; a Euskadi i a la resta de l’Estat que, d’una o altra manera, pateix també la irracionalitat de la banda. Els terroristes –i només ells– han decidit situar-nos altra volta en el seu tràgic punt de mira justament quan fa vint anys de l’atemptat a Hipercor a Barcelona que tantes víctimes innocents va fer. ETA no vol saber res de diàleg i, menys encara, està disposada a buscar la manera de posar pany i forrellat a un recorregut de bombes, armes i violència amb un miler de víctimes.

Hem de cridar que ja n’hi ha prou d’ETA. Hem de donar resposta democràtica i contundent a les pretensions de la banda terrorista de mantenir-nos instal•lats en la por. Cal que la ciutadania i, especialment, les forces polítiques democràtiques ens unim i fem front comú contra el despropòsit terrorista. Hem de dir prou a ETA que ja n’hi ha prou i fer-ho des del ferm convenciment que amb la violència res no es resol. Però també hem de dir prou als que avantposen interessos de partit i d’ambició política als generals de la ciutadania. Si hem d’acorralar i vèncer a ETA i amb ella a aquells que li donen suport, ens cal la força de tots els demòcrates, sense excepció ni matís de cap mena. I és que en la lluita contra el terrorisme no hi pot haver excepcions ni matisos. L’espectacle al qual assistim sovint pel fet d’haver posat el terrorisme en l’eix central de la legítima discrepància política, no ens afavoreix en el rebuig d’ETA. La ciutadania, però, no combrega amb rodes de molí i sap que ETA ha de desaparèixer. Sap que ETA no té cap mena de sentit.

ETA, no enganya i s’ha mostrat sempre tal com és i pensa: o bé s’accepten les seves maneres de veure i d’interpretar les coses o, contràriament, opta per fer ús de la violència i de les armes per imposar les seves idees. No té més arguments. I és evident que amb la força de les armes i amb la violència d’unes minories que no estant disposades a acceptar els més elementals principis de la democràcia, no es pot arribar a bon port. ETA mai no ha acceptat la negociació i res no sembla indicar que estigui disposada a canviar. Estem contra ETA i estem contra la seva insensatesa. Per acabar amb ETA ens cal, com apuntava abans, el clam unànime i sense escletxes de les persones, dels partits que creiem en la democràcia i que confiem en la llibertat.

Sigui com sigui, la treva d’ETA no haurà estat un temps perdut. Val la pena recordar-ho precisament ara quan hi ha qui, malgrat les circumstancies, continua valent-se del terrorisme per a desprestigiar un govern elegit democràticament. Els mesos de treva hauran permès que la ciutadania s’adonés, més nítidament encara si això era possible, que ETA ni té espai ni té sentit. És l’hora del diàleg, la generositat i la unitat d’acció per anar tots contra ETA. Altrament estarem allargant la fi d’una banda que ha fet de la violència i del totalitarisme la seva única raó de ser i d’actuar.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de juny de 2007