El risc d’equivocar-se a l’escriure sobre l’actualitat política a Catalunya i a Espanya és alt, atès que allò que ara escrius i argumentes pot quedar desmentit en ben poques hores. Fixem-nos sinó com varen evolucionar els fets –i amb elles les emocions de les persones– en el decurs de les poques hores que van anar des de la proclamació de la República al Parlament de Catalunya i de l’aplicació del 155 i convocatòria d’eleccions pel govern de Madrid fa quinze dies, a la decisió de la jutgessa Carmen Lamela d’engarjolar els consellers de la Generalitat de Catalunya destituïts que no havien fugit del país (i si ho havien fet havien tornat), tan bon punt varen comparèixer davant d’ella a l’Audiència Nacional. Així, si el darrer cap de setmana d’octubre després de dos dies trepidants, es respirava en l’ambient polític una certa distensió i el debat començava a girar, amb totes les contradiccions que es vulgui, a l’entorn de si s’havia de participar o no en les eleccions del 21D, el primer dimecres de novembre el panorama feia un tomb radical quan la jutgessa Lamela assumia les tesis del fiscal general i empresonava els consellers i conselleres que havien comparegut davant seu. A la prudència política atribuïda a un Rajoy pressionat per totes bandes i que per una vegada s’havia mostrat inopinadament àgil al convocar eleccions al mateix temps que aplicava l’article 155, s’hi oposava l’actuació de la judicatura pocs dies després.

Una setmana més tard d’aquests fets, les aigües tornen a estar molt revoltades i noves protestes, mobilitzacions i manifestacions són convocades arreu i en totes direccions. I de la mateixa manera que el panorama polític canvia d’escenografia pràcticament a cada moment, les emocions de la ciutadania cotitzen a l’alça o a la baixa segons les circumstàncies. Clar que del comportament emocional de les persones (més quan aquest comportament és grupal) se’n deriva una primera gran dificultat: la de dissenyar estratègies amb la mirada posa a més llarg termini que el que les eleccions del 21D imposen.

A hores d’ara ningú no pot negar que els estats d’opinió del conjunt de la ciutadania del país es troben més dividits que mai polaritzats entorn els que consideren que no es pot ajornar per més temps el trencament amb l’Estat i els que pensen que encara hi ha camins a recórrer per assolir un acord amb l’Estat. Aquesta polarització fa també que part de la ciutadania visqui el moment amb una certa angoixa per la sensació que té que uns i altres volen imposar el seu criteri prescindint del què puguin pensar els contraris. Hi contribueix l’actitud del govern central que no ha sabut ni ha volgut escoltar cap de les demandes que des de Catalunya li arribaven i que ha apostat per la via judicial i no pas per la via política per a fer-hi front. Hi ha contribuït també el govern de la Generalitat de Catalunya, per la seva determinació en proclamar la República, malgrat saber que no comptava ni amb els recursos, ni amb els instruments per fer-la possible, ni amb un suport suficient de la ciutadania, ni amb el reconeixement internacional. I no ho dic pas jo, que també. Ho deia Joan Tardà diumenge passat en unes declaracions a la RAC1 i ho escrivia Toni Soler, també diumenge, a l’Ara.

Albert Einstein deia: “si busques resultats diferents no facis sempre el mateix”. Una premissa a tenir molt en compte quan ens trobem davant una comtessa electoral que malgrat ha estat convocada des de l’Estat, tothom ha acabat per acceptar. Unes eleccions que no són normals i que tampoc no resoldran el conflicte entre Espanya i Catalunya, però que hauran de contribuir a donar-hi sortida des del govern que sorgirà de les eleccions i que haurà de tenir en compte el pols del conjunt del país; un govern que haurà de recuperar confiances evitant fonamentar la seva actuació en fulls de ruta més imaginats que no pas reals i, sobretot, que governi.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de novembre de 2017