Mals aires darrerament quant a persones que estimo i que ens diuen adéu, deixant-nos una mica més orfes. És en aquest context, que avui hem de lamentar la desaparició del que fou conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya i, posteriorment, president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol. Una persona sàvia, d’arrels profundament cristianes, de tracte fàcil i amable, sempre disposat a escoltar per a sumar més que no pas a restar. D’aquest seu tarannà n’és bona prova la tasca que desenvolupà al capdavant de conselleria de Cultura, Una tasca que no ser compresa pels seus, l’acabà portant a dimitir del càrrec. Jo mateix explicava aquest cas en un dels passatges del llibre que sobre Antoni Dalmau i Ribalta i la seva obra de Govern com a president de la Diputació de Barcelona (1982-1987) vaig escriure fa un parell d’anys i que diu així: “Quan Joan Rigol arribà a la conselleria de Cultura de la Generalitat l’any 1985 substituint Max Cahner, va prendre la decisió de crear el Consell Assessor de Cultura format per 24 membres de perfils, ideologia i procedència diversa. Són molts els que consideren que aquesta va ser la gran obra que Joan Rigol va impulsar des del seu departament que, alhora, era expressió dels principis de conciliació que ell defensava. Del Consell en sorgí el projecte de Pacte Cultural de país en què es barrejaven, complementant-se, ideologia i estratègia que, paradoxalment, van ser els elements que acabaren dinamitant l’acord. En aquest context no és estrany que el Pacte Cultural –que comptava amb l’aval del mateix Conseller de Cultura, de l’alcalde de Barcelona, dels presidents de tres de les quatre diputacions catalanes (la de Tarragona no el va voler subscriure) i dels presidents de les dues associacions de municipis de Catalunya, en el qual la Diputació de Barcelona va tenir molt a veure en l’elaboració– acabés ofegat pels recels i per les reticències que al seu entorn es desfermaren, provinents sobretot de les files convergents. Joan Rigol [militant d’Unió] acabà dimitint del càrrec de conseller a finals d’aquell mateix any de 1985.” Així paga sovint la política a les persones que creuen que quan s’exerceix un càrrec, el primer objectiu és avantposar els interessos generals del país –de tot el país– i no pas als espuris de partit. Descansi el pau i per sempre més en el record!