Corria el mes de maig de 1991 quan va esclatar el primer escàndol polític de la llavors encara curta història de la democràcia espanyola. Els diaris El Periódico i El Mundo recollien unes primeres informacions que posaven negre sobre blanc el finançament il·legal del PSOE a través d’una xarxa d’empreses instrumentals (Filesa, Malesa i Time Export). Segons desvelaven diverses factures emeses entre el 1988 i el 1990, aquestes societats varen obtenir ingressos de l’ordre 1.200 milions de pessetes (l’equivalent a 14,85 milions d’euros) per uns estudis que mai no es van fer i per haver inflat contractes públics amb l’objectiu d’obtenir-ne comissions. Destapat l’afer, el jutge Marino Barbero va decretar, el 1995, el processament de 39 persones a les imputava delictes de malversació de fons públics, apropiació indeguda, falsedat documental i associació il·lícita, entre d’altres. El judici no va celebrar-se fins al cap de dos anys i en sentència del 28 d’octubre de 1997, el Tribunal Suprem condemnava a 11 anys de presó i a una multa de 260 milions de pessetes (1,50 milions euros) a tres dels principals implicats (Carlos Navarro i els responsables de l’entramat societari, Lluís Oliveró i Carlos Flores). Tanmateix imposava a Josep Maria Sala 3 anys de presó i una multa de 350.000 (73.000 euros) pessetes per la comissió d’uns delictes d’associació il·lícita i falsedat en document mercantil.

Si recordo ara aquest cas és perquè aquell afer fou aprofitat per tots els partits, tant a Catalunya com a Espanya, per abraonar-se sobre el PSC i el PSOE, que llavors eren formacions hegemòniques en els seus respectius territoris. Hi va haver ja qui va escriure en aquell moment sobre la hipocresia i el cinisme dels partits polítics, atès que tots ells tenien establerts canals de finançament il·legal, i que si no es volia que la pilota del finançament il·legal i de la possible corrupció que l’acompanyava s’anés estenent, calia posar al dia la llei orgànica reguladora del finançament dels partits polítics de 1987, cosa que es va fer, però només a mitges. I com que en aquest nostre país (el d’aquí i el d’allà) prima aquella dita que resa que “feta la llei feta la trampa”, els partits optaren per dotar-se de mecanismes alternatius (fundacions, centres d’estudis…) que els permetessin escapolir-se de la llei.

I com que ningú no estava de veritat per la feina perquè tampoc a ningú no li interessava estar-hi, hem arribat fins avui on domina el finançament de partits no ajustat a dret i la corrupció que l’acompanya sense que ningú no n’assumeixi mai cap responsabilitat. Els darrers grans capítols de la corrupció s’estan escrivint a Espanya (Gürtel’s, Bárcenas, Pokemón, Púnica…), però també a Catalunya, on aquella acusació del president Pasqual Maragall adreçada en seu parlamentària a Artur Mas de que “vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%” que, juntament amb els casos Palau, Pretòria, Mercuri…, ha acabat fent forat en la credibilitat dels partits polítics tradicionals i d’alguns polítics.

Fa uns dies, Jordi Pujol em recordava al Rei emèrit Joan Carles I quan, al descobrir-se l’afer de la cacera d’elefants a Botsuana, digué allò de que “lo siento mucho, no volverá a suceder”. Pujol va usar una fórmula semblant al fer-se públic el nou ‘sidral’ de Marta Ferrusola al capdavant de la ‘congregació’ dels Pujol quan va dir que “sento molt el què està passant!”. Qui això deia era la mateixa persona que el 1984 havia denunciat la “jugada indigna del govern central” arran la querella que contra ell i exdirigents de Banca Catalana havia interposat el fiscal general de l’Estat i la mateixa que uns mesos després, assegurava que “d’ara en endavant, d’ètica i moral en parlarem nosaltres. No ells”.

Ca fer net d’una vegada…; però no net a mitges sinó net del tot, sense excuses de cap mena, caigui qui caigui. Molt em temo però, que a la vista dels fets dels darrers dies, no sembla pas que tothom continuï estant per la feina de fer-ho possible…

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de maig de 2017