stick452.jpg

 Fets diversos –i sense massa connexió aparent– es troben en el rerafons d’aquest meu comentari de final d’any o, segons com es miri, també de començament del nou. No fa massa dies llegia un article, publicat a El Periódico, en el qual el científic Pere Puigdomènech manifestava tenir la impressió que durant l’any 2008 tothom havia complert 60 anys. Si ens atenem a la meva experiència personal, jo també podria assegurar el mateix, atès que jo també els acabo de complir…! A això Pere Puigdomènech afegia, possiblement per consolar-se, que segons es deia recentment en el rotatiu francès Le Monde, els europeus consideren els 60 anys com l’edat en què molts ciutadans i ciutadanes se senten més feliços. Deu ser per allò d’apropar-se a la jubilació… Això no obstant, amb aquesta segona apreciació, jo ja no hi puc estar tant d’acord pel fet que alguns amics meus –no pas jo mateix– no se senten massa còmodes amb els seus 60 anys acabats de complir a l’esquena…

Sigui com sigui caldrà reconèixer, però, que el 1948 –any en el que vàrem néixer les persones que el 2008 n’hem fet 60–, va ser un any en què a més de proclamar-se la Declaració dels Drets Humans, David Ben Gurión va fundar l’Estat d’Israel. Així, vistes com estan les coses en aquella zona del món, no serà gens difícil deduir que el conflicte que l’Estat d’Israel té amb els seus veïns i especialment amb els palestins, disposa d’una trajectòria de massa llarg recorregut. També, en aquest cas, de 60 anys. Una trajectòria en què els desencontres entre les parts i els incompliments reiterats de les resolucions de les Nacions Unides per part dels israelians n’ha estat una constant. El sheriff americà –els EUA–, per molt menys que el què Israel no fa, no ha dubtat gens en d’altres indrets, per envair territoris sota el pretext de voler instaurar la pau i de portar la democràcia. Però el tracte que els EUA té envers Israel, de sempre ha estat diferent i res ni ningú no ha estat capaç de parar-los els peus. El darrer capítol d’aquestes tràgiques relacions entre Israel i Palestina han estat escrites aquest darrer cap de setmana mateix, quan l’exèrcit israelià massacrava novament el malmès territori de Gaza, causant un elevat nombre de víctimes. L’excusa d’Israel: que Hamàs havia dilapidat la darrera treva. Com sempre, davant aquest nou episodi d’atacs desmesurats, la resposta de la comunitat internacional ha estat pràcticament la de sempre: que cessi el conflicte, que s’instauri un alto al foc, que es negociï una pau durable. Fins ara i des de fa 60 anys, res d’això no ha passat. Molt al contrari, l’escalada de la violència ha estat constant i d’aquesta manera, la resposta dels palestins a aquest darrer atac serà virulenta i servirà de renovada excusa als israelians per continuar el seu setge als territoris palestins. El nou president dels Estats Units no ho tindrà gens fàcil en aquest racó del món pel fet que l’ombra de l’Estat d’Israel és molt allargada. Tampoc la UE no ha sabut fins ara estar a l’alçada de les circumstàncies i tampoc els estats àrabs. D’aquesta manera, per raó de potencial militar, els palestins –que pateixen les conseqüències d’una lluita interna entre Hamas i Al-Fatah– ho tenen francament malament i continuaran sotmesos als excessos d’un Estat molt radicalitzat –també amb algunes discrepàncies internes— i ara immers en un procés electoral. Un Estat que, malgrat tot, no hauria de deixar de fer memòria d’altres excessos que a mitjans del segle passat es van cometre contra el poble jueu i dels que ells en van ser les víctimes.

I mentre això passa a Israel, just quan a Jerusalem celebrava el naixement de Jesús enmig de fortes mesures de seguretat, una part de l’episcopat espanyol convocava un mena d’acte reivindicatiu amb litúrgia inclosa a la madrilenya plaça de Colom. El motiu: la disconformitat del sector més dur de l’església espanyola amb el govern socialista per la política de despenalització de l’avortament i d’atorgament d’estatus de normalitat a les parelles del mateix sexe que està portant a terme. Per contra, res no sentim a dir a aquests mateixos jerarques en relació a les persones que des d’antenes i de trones, vulneren una i altra vegada, els manaments bàsics que regeixen la religió catòlica. No és estrany, doncs, que davant aquesta actitud, certament no compartida per tota l’església catòlica espanyola, es vagin perdent adeptes i que els sectors oficials d’aquesta mateixa església s’esbiaixin cap a una dreta que avala actituds que res no tenen a veure amb els missatges d’amor, de tolerància, d’igualtat, de respecte i de pau que, al meu entendre, emanen del missatge evangèlic.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de desembre de 2008