José Luis Rodríguez Zapatero no serà fins demà investit president del govern. Una investidura que es produirà després que en la votació d’ahir al Congrés, el president en funcions no aconseguís fer-se amb el suport de la majoria absoluta de la Cambra, possiblement per no haver accedit a acceptar compromisos que el lliguessin amb escreix. S’encetarà d’aquesta manera la que serà la segona legislatura que tindrà en la persona de José Luis Rodríguez Zapatero la figura del president del govern; una legislatura en què se les haurà de veure amb qüestions que, a priori, es presenten complexes. L’una, ja recurrent, acabar amb el terrorisme d’ETA. Una altra, aquesta sobrevinguda fa poc, la crisi econòmica arran la caiguda en picat de la “indústria del totxo”, és a dir la construcció. No hi ha receptes màgiques per fer front al terrorisme ni tampoc a la crisi econòmica. En tot cas, per fer front a ETA cal la unitat de tots els demòcrates i el suport incondicional al govern en aquesta actuació. Quant a la crisi econòmica, al marge d’altres iniciatives, l’aposta per la inversió pública anunciada per Zapatero és una bona mesura a l’hora d’apaivagar els efectes de la recessió econòmica, però no n’hi ha prou. No li serà fàcil al govern Zapatero trobar el desllorigador per acabar amb ETA ni tampoc per fer front als efectes de la crisi que ens afecta a nosaltres però que també pesa com una llosa sobre la UE.

I si ambdues qüestions han de ser tingudes centraran l’atenció governamental, el govern Zapatero se les haurà, a més,  amb altres “històries” com, per exemple, millorar les relacions entre el govern central i els governs autonòmics i, especialment, amb el govern de Catalunya. El desplegament de l’Estatut ja no pot esperar més i Catalunya precisa d’un major marge de maniobra política. De fet, Rodríguez Zapatero, anunciava dimarts la publicació de les balances fiscals en un gest que perseguia satisfer legítimes aspiracions manifestades des de Catalunya. Les balances fiscals permetran conèixer què és el què aporta cada autonomia a la borsa comú de l’Estat i què és allò que d’aquesta borsa en rep. No és aventurat avançar que tampoc en aquest capítol ho tindrà fàcil el govern.

En qualsevol cas caldrà veure també allò que, malgrat el to del discurs de Rajoy en el debat d’investidura, continua essent el gran secret: quina serà la política que pensa desplegar el PP durant la legislatura. Si optarà per continuar fent ús i abús de l’”acoso y derribo” o, per contra, definirà i executarà una política que els permeti presentar-se davant l’electorat com una formació amb voluntat de govern o, el què és el mateix, si els populars estan disposats a abandonar l’estratègia de la crispació per recuperar la via del diàleg i de la centralitat política que havien abandonat. Clar que en aquest recorregut del PP cap el centre obligarà la formulació d’un discurs sensiblement diferent al que fins ara havien fet. Un discurs pensat en global i no pas en local i que haurà de buscar la recuperació d’expectatives de vot en autonomies on ara com ara ho tenen molt magre. Tanmateix cal tenir en compte que un discurs dels populars més obert podria acabar perjudicant-los, especialment allà on sota el crit d’”España se rompe” havien recollit excel•lents resultats davant les urnes. Les respostes a aquestes qüestions no arribaran fins que no se celebri el congrés que el PP a començaments de l’estiu. Serà llavors quan veurem cap on apunten les coses i també si Rajoy disposarà d’una altra oportunitat. I certament tampoc no ho té fàcil Rajoy per temperar les coses a casa seva i poder repetir lideratge. Les ombres d’Aznar, d’Aguirre, de Zaplana, d’Acebes i d’altres ad-lateres són massa allargades per renunciar sense més al protagonisme que encara tenen en el Partit Popular. Per contra hi ha altres persones que esperen torn per canviar la singladura del PP portant-lo a ports més centrats i més acostats a la concepció d’una Espanya que, ja fa molts anys, ha deixat de ser una “unidad de destino en lo universal”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 d’abril de 2007