Els resultats electorals de diumenge permetran a Artur Mas i a la seva coalició governar en solitari i gestionar acords parlamentaris aplicant el principi de la geometria variable. Fins assolir aquesta nova victòria electoral, el líder de CiU haurà tingut de superar una llarga travessia del desert que haurà durat set anys i passat per dues convocatòries electorals favorables, encara que amb resultats i suports insuficients per poder govern. Una  travessia que l’haurà forjat en l’art de l’estratègia i de la tenacitat. Dues virtuts que li seran força necessàries al futur president de la Generalitat per fer front a una etapa de govern que no es presenta fàcil. I és que la mateixa crisis que ha contribuït a passar factura electoral als socialistes i als seus socis de govern, té anunciat un llarg recorregut durant el qual el nou govern de Catalunya haurà de prendre decisions impopulars. I malgrat que la primera mesura que Mas anunciava adoptaria el nou govern serà la supressió de l’impost de successions, les que seguiran no tindran aquest mateix color. Qui sap, però, si serà aquesta mateixa crisi econòmica per la qual travessem la seva millor aliada per alentir l’agenda de compromisos electorals contrets per Mas en l’espera dels resultats de les eleccions legislatives estatals de 2012.

I és que no serà fins llavors quan Mas pugui avançar en la seva aposta per l’establiment d’un pacte fiscal ja que ni socialistes ni populars estan ara com ara per aquesta feina. Més aviat al contrari. Però és evident que les tornes poden capgirar-se si després de les legislatives de 2012 CiU és determinant l’hora formar govern sigui per part del PSOE o del PP. Una conjuntura, aquesta del pacte, en la que CiU hi té una certa experiència. No endebades va establir acords amb el govern socialista de Felipe González, i després, en va signar d’altres amb el primer govern de José Ma. Aznar. I si la qüestió del pacte fiscal queda ajornada i fins i tot matisada, què no ha de passar amb un hipotètic referèndum per la independència, que ni tant sols va aparèixer explícitament com a compromís durant la campanya per part de CiU. Amb tot això devia pensar Mas quan va comparèixer davant els mitjans de comunicació la nit electoral i assegurava que “administraria la victòria amb humilitat, responsabilitat i esperança”.

Diumenge començava un canvi de cicle polític del qual, més enllà de les víctimes que ja ha fet, en desconeixem l’abast. En l’horitzó es dibuixen les eleccions municipals i una mica més enllà les legislatives. Com passa després de qualsevol contesa electoral, els resultats d’una consulta són interpretats segons convé, a despit que els èxits d’avui no són garants d’èxits futurs. Tanmateix ningú no pot abstreure’s als aires de canvi polític que recorren Europa, fonamentalment com a conseqüència de la no reacció i gairebé paràlisi que han patit els governs progressistes davant una crisi desencadenada per les polítiques neoliberals. Uns governs que quan han reaccionat ho han fet tard i s’han limitat, paradoxalment, a aplicar receptes pròpies de la dreta neoliberal. La conseqüència: una elevada abstenció de l’electorat progressista que perd els seus referents i es troba cívicament desorientat i políticament desubicat. D’aquest estat de coses el nostre país no se’n escapa. I encara que és veritat que Catalunya presenta alguns trets que la fan diferent, hi ha qui ja somnia en trencar l’actual hegemonia de governs progressistes que es dona en els principals ajuntaments catalans. Els socialistes catalans tenen davant seu una papereta difícil i disposen de poc temps de reacció. Per això el fins ara president José Montilla no va esperar ni un minut per a prendre decisions. Haurem d’estar atents als esdeveniments. Més quan s’intueixen ja els primers moviments en el sí, i no només, de les files socialistes. Abans d’ahir Joan Puigcercós i Ernest Benach seguien, des d’ERC, els passos de Montilla, encara que en aquest cas, un i altre ho feien amb interessos i estratègies diferenciades.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de desembre de 2010