La cimera de Niça ha acabat. Les lectures que dels resultats de la cimera se’n fan depèn del país des del qual la cimera s’observa. I encara, dins de cada país, les lectures són diverses i no sempre necessàriament coincidents. I és lògic que això sigui així. Tot plegat perquè a Niça, allò que ha continuat primant, han estat els interessos particulars de cadascun dels socis de la Unió Europea per tal d’assegurar-se les seves respectives opcions d’un futur que ara passa per l’ampliació de la Unió i per la resolució dels problemes que tenen a veure amb la superació dels dèficits democràtics que es pateixen. No han primat a Niça, doncs, els interessos generals dels ciutadans de la Unió entesos en el seu conjunt sinó els interessos dels governs dels països membres. I a despit que aquesta constatació pugui semblar una crítica, certament no ho és del tot. No es pot oblidar que la Unió va començar a construir-se a Roma, l’any 1957, quan sis països van decidir-se a crear les Comunitats Econòmiques del Carbó i de l’Acer i que des de llavors fins ara s’han donat transcendentals passos que han fet possible la transformació d’aquelles comunitats en l’actual estructura econòmica i social que la Unió Europea presenta. Una Unió disposada a vertebrar l’Europa del futur, amb capacitats de competir amb les potències econòmiques que encara són el Japó i els Estats Units a tots nivells, però que també haurà de consolidar un espai social comú dels seus ciutadans.

La Unió Europea continua essent un projecte de futur viu i decisiu per als estats que en formen i en formaran part, per a les seves respectives institucions i per als seus ciutadans. Això no obstant, mentre i tant la dinàmica de la Unió no acabi interessant als ciutadans i fins que aquests no es sentin protagonistes de la seva construcció, no li serà fàcil a la Unió consolidar-se definitivament. Des de fa temps es parla de la necessitat de disposar d’una constitució europea. I es miri com es vulgui, només l’avenç cap a l’elaboració de la futura carta magna, permetrà que la Unió Europea superi l’estat actual del debat i endinsar-se en el camí que ha de fer possible que l’actual associació d’estats esdevingui un projecte polític, econòmic i social comú. I perquè la constitució europea sigui possible, és evident que caldran encara moltes anades i moltes tornades. També renúncies. I aquesta és una realitat encara difícilment assumible per als estats membres de la Unió, tal com a Niça s’ha posat de manifest.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 12 de desembre de 2000