Tanta fortuna no podia pas ser. No podia ser que passés tan de temps sense que les tempestes entre partits, en forma de retrets i de l’habitual tu primer, no tornessin a planar sobre la vida de cada dia i sobre els ciutadans, talment com si d’una tempesta de primavera es tractés, disposada a acabar amb la collita més prometedora. El tret de sortida de la carrera electoral, que no pas de cap campanya en concret, ha estat ja disparat. I així els partits i les coalicions polítiques han engreixat els engranatges i han engegat els seus respectius motors, disposats a fer front al que calgui. A unes eleccions municipals i europees primer i autonòmiques després, o a l’inrevés; i a unes eleccions generals, després, que, a despit que semblen llunyanes, mai no se sap què és el que pot passar.

La tronada que acompanya a les campanyes electorals ha començat i, de bell nou, tocarà als indefensos ciutadans assistir a un renovat intercanvi d’improperis, d’acusacions i —vistes com van les coses— fins i tot d’insults entre els representants de les diferents forces polítiques. Uns representants que se suposa que lluiten per tal de conquerir el benestar per al conjunt de ciutadans. Però, paradoxalment, els hipotètics destinataris dels missatges que, en forma d’acusacions, es llencen entre uns i altres, que són els ciutadans, els toca assistir astorats al trist espectacle i res no entenen. Perquè aquells que semblava que eren íntims i amics i aliats a Madrid, es discuteixen amb duresa a Catalunya i es tiren els plats pel cap, com si d’un matrimoni malavingut es tractés. I s’intercanvien tota mena d’improperis. Si tu “polític de cantonada” o tu “rampellut” de torn. Si tu no em dones suport a una votació a Madrid jo no te la dono a Catalunya… I el ciutadà s’acaba preguntant-se sobre què és veritat i què és mentida en el gran escenari de la política.

Mentre no se celebrin les primeres eleccions (municipals o autonòmiques), tot serà a partir d’ara un mai no parar. Un estira i arronsa sens fi. Però no us preocupeu. Perquè només és l’inici. Després de les primeres eleccions en vindran unes segones i encara unes terceres, més tard. Així, quan sortim d’una campanya electoral ens trobarem submergits en una nova precampanya i el període de treva electoral obert el maig del 96 amb les eleccions generals, passarà a la història. Les conseqüències de què això sigui així les pagaran —les pagarem— el conjunt de mortals que no acaben d’entendre perquè cal arribar als nivells d’enfrontament i de crispació que s’assoleixin en els períodes previs a les campanyes electorals per a conquerir un grapat de vots de més o de menys.

Seria més positiu i reconfortant que cadascú —que cada partit polític i cada coalició— aprofités la campanya per a deixar clara la seva línia d’actuació, les propostes programàtiques que fa i amb qui pensa establir, si s’escau, lligams postelectorals. Però, tal com van les coses, és evident que aquest és un exercici que no interessa a les forces polítiques. No fos cas que després de la corresponent consulta electoral, toqui empassar-se les paraules i les promeses realitzades. Com li va passar al PP i a CiU arran els resultats de les eleccions generals del 1996. Uns i altres varen haver d’oblidar-se del què havien dit i arribar a un acord per tal que a fer possible que el PP pogués governar. De res no varen servir les promeses electorals de CiU que mai no pactarien amb aquells que havien insultat i atacat a Catalunya. Només va caldre, però, que passessin uns dies per oblidar-se d’aquella música i posar-se a ser “decisius a Madrid”.

No és estrany, doncs, que ara, quan tornen a sonar les trompetes que anuncien l’arribada de noves eleccions, CiU esmoli les eines i reinicii la seva estratègia de representar un enfrontament envers els que són els seus aliats polítics. És l’estratègia del doble llenguatge però una única forma de pensar. Una manera de representar un drama que només existeix sobre el paper pautat. No pas sobre el pentagrama de les massa coincidents idees entre CiU i el PP.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de juny de 1998