A banda de l’evolució pandèmica i per allò de ser moderadament optimista, la millor bona notícia d’avui és que Donald Trump deixarà definitivament de ser president dels EUA el proper dia 20, de la mateixa manera que la pitjor notícia és que, això no obstant, Trump no haurà estat derrotat. Ni ell ni els seus somnis megalòmans, com tampoc els seus indòmits seguidors que arreu té. I és que vulguem o no, el trumpisme ha aconseguit fer forat als EUA i, tantmateix, en la majoria de països de tradició democràtica que a hores d’ara observen amb preocupació –i a voltes fins i tot amb inconcebible resignació– que en els populismes tenen el pitjor enemic. Populismes de signe divers que basen la seva raó de ser en les emocions de les persones i en les mentides reiteradament repetides. Trump ha aconseguit allò que perseguia: tensionar el seu país fins al punt de dividir-lo en benefici propi. I no només el seu país, sinó que també el seu partit que atònit assisteix al lamentable espectacle que el líder republicà ofereix al món. A partir d’avui i dels fets d’anit ocorreguts al Capitoli, els EUA i el món sencer ja no seran com fins ara havien estat. I no és una frase feta. És un fet inqüestionable. A Joe Biden i a Kamala Harris se’ls ha girat feina. Més de la que podien esperar quan van ser elegits. També se’ns ha girat feina als que creiem en la democràcia, a despit de ser conscients de les seves moltes imperfeccions que, paradoxalment, són aprofitades pels seus detractors per aconseguir els fins autoritaris que es proposen.