La delegació barcelonina instants després que Samaranch pronunciés “a la ville… de ‘Barselona'”.

Avui fa 37 anys de la nominació a Lausana de Barcelona com a ciutat seu dels Jocs Olímpics de 1992. Eren altres temps. Només la unitat d’acció entre partits i institucions al voltant d’un projecte potent que havia de transformar la ciutat i el país, el va fer possible, a despit de les recances d’algunes persones. Eren temps –que com vaig escriure llavors– en els quals Pasqual Maragall exercia de president de Barcelona, mentre que Jordi Pujol es limitava a fer d’alcalde Catalunya. Dos personatges certament singulars (Maragall i Pujol), amb dues mirades diferents i dues concepcions de país ben poc coincidents. La passió de Maragall va ser sempre Europa. Una Europa que ell entenia havia de moure’s des de les bases (les ciutats i les regions) per arribar una Europa federal. Però no pas només això. Es tractava de construir també l’Europa de la gent…, dels ciutadans. Si tenim en compte l’abast i dimensió d’aquest projecte, no podrà sorprendrà a ningú que interaccionés i s’unís intel·lectualment a, d’entre altres, Václav Havel, Romano Prodi, Ernesto Sampaio, Nelson Mandela, Mijaíl Gorbatxov…, i que no per això deixés de mantenir un estret contacte amb els veïns del Turó de la Peira, o de les associacions de veïns que lluitaven per a l’eliminació del barraquisme o dels moviments d’“Aquí hi ha gana!” a Ciutat Vella. Conseqüent amb aquest projecte polític, però també humà, Maragall decidí deixar l’alcaldia de Barcelona el setembre del 1997. Ho va fer per liderar a les facultats d’Economia i d’Arquitectura de la Università degli Studi Roma Tre, el projecte de recerca “Regions i ciutats d’Europa” del qual se’n derivà l’obra l’”Europa Pròxima” estructurada en tres grans apartats: “L’Europa de les regions, de les ciutats i de la ciutadania”, “Europa: sistema de ciutats” i “El “model Barcelona”. Davant la magnitud d’aquest projecte i proposta de Maragall, Pujol no solament mostrà el seu rebuig per tots els mitjans al seu abast, sinó que a més va fer tot el possible per soscavar el prestigi i l’admiració que Maragall despertava arreu. Temps era temps!