El meu diari (Febrer de 2024)

• Dijous 1 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Arriben les restriccions” (El Periódico)
“Sánchez es prepara de moment per governar sense suport de Junts” (La Vanguardia)
“Brussel·les intercedeix per desbloquejar el Poder Judicial” (El País)
“On són les científiques líders?” (El Punt Avui)
“Junts i PSOE intenten rebaixar la tensió” (Ara)
“El grafit és imparable” (Diari de Sabadell)

Estrenem mes i jo ho faig amb aquest poema d’Isabel Barriel.

Febrer

S’anima la llum,
són clares les albades
i les foscors de l’hivern
van quedant oblidades.

És curt aquest mes,
i cada quatre anys
ens regala una jornada.

Preparem les disfresses,
retallem capes i espases
i, si sortim al camp,
veiem les muntanyes blanques.

I encara que aquest mes ens “regali una jornada” com ho fas cada quatre anys, continuarà essent el més curt de l’any. Tot i això, i vist com està el panorama, aquest mes de febrer se’ns farà possiblement molt llarg…

• Divendres 2 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Els municipis podran racionar l’aigua per evitar que els multin” (El Periódico)
“El Govern central ofereix a Junts una nova via per aprovar l’amnistia” (La Vanguardia)
“El fiscal del ‘cas Tsunami’ critica al jutge per la ‘manca d’arguments’” (El País)
“Les cares del Gaudí” (La República – El Punt Avui)
“Emergència” (Ara)

1. Vist com estan les coses del temps meteorològic i com va tot plegat, permeteu-me un tast d’humor. Hora deu ser de pensar en revisar per posar al dia alguna de les incomptables dites del costumari català que hi fan referència. Un exemple: la dita que assegura que “si la Candelera plora, el fred és fora, i que si la Candalera riu, el fred és viu” hauria de ser reciclada per quedar així: “si la Candelera plora (tant de bo que ho fes i força!) el fred és fora, i si la Candelera riu, (com passa enguany) de la pluja ni piu!”.
2. El president Aragonès compareixia ahir davant els mitjans i no s’estava, a la recerca de complicitats, de ressaltar que, gràcies als esforços col·lectius, s’ha aconseguit ajornar quinze mesos les mesures que ara s’han tingut d’aplicar a corre-que-vols. Ho presentava com un triomf (?). El futur, explicava, demana augmentar la producció d’aigua potable a partir de les dessaladores i d’altres instal·lacions de regeneració del líquid element. Responsabilitzava de la sequera a la manca de pluges els darrers tres anys, per acabar fiant-ho a treure profit d’allò que s’ha fet i d’allò que està previst fer. En cap moment va fer referència a la causa –el canvi climàtic– que és el factor clau que nia darrere la manca de pluja. Res tampoc va dir quant i com hi hem de fer front sense més dilació. Com sempre, ens quedem amb la punta de l’iceberg –la manca d’aigua– i ens oblidem de la causa que l’origina: l’emergència climàtica i les mesures a prendre de manera urgent per anar-nos adaptant a un canvi climàtic que no té aturador. De mal en pitjor…!

• Dissabte 3 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“La reducció de jornada ha de tenir un element de prudència i flexibilitat” (Carlos Cuerpo) (El Periódico)
“El Govern acusa a Junts de destrossar mil famílies amb el no a l’amnistia” (La Vanguardia)
“EUA colpeja a Iraq i Síria objectius vinculats a Iran” (El País)
“El fetor de les clavegueres” (La República – El Punt Avui)
“Educació estudia tornar a endarrerir l’inici del curs escolar” (Ara)
“A l’atur amb més de 50 anys: ’Miren l’edat i ni em truquen’” (Diari de Sabadell)

No continua gens bé el febrer. Est enllà, per l’atac dels EUA aquesta nit passada, a punts estratègics de Síria i Iraq, la qual complica encara més la situació de l’Orient Mitjà i dificulta el restabliment de la pau en aquella zona. Aquí, a tocar mateix de casa, per d’una banda, per les eleccions gallegues, la campanya de les quals té –casualment, causalment i curiosament– Catalunya i l’amnistia en el retrovisor; de l’altra, pel foc creuat que mantenen ERC i Junts per veure qui és més, i que en la pràctica fa que el país –el nostre– continuí a la deriva.

• Diumenge 4 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“El tsunami de plàstics posa en perill el planeta” (El Periódico)
“L’Estat farà arribar a Catalunya vaixells d’aigua dessalada des de València” (La Vanguardia)
“El camp exhibeix la seva força a quatre mesos de les europees” (El País)
“El cotxe d’ocasió no ho és tant” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Radiografia de la immigració a Catalunya” (Ara)

Ahir saltava la notícia: el futur de l’abastiment d’aigua de boca a Catalunya, en cas que la sequera persisteixi passarà, a partir del juny, per la dessalinitzadora de Sagunt al País Valencià. Des de fa temps, parlem molt de la independència política. Res a dir, si no fos perquè mentre en parlem, ens oblidem de fer-ho d’altres sobiranies, com, sense anar més lluny, l’energètic i l’hídric que a Catalunya presenten un balanç negatiu gens menyspreable. Que com hem arribat fins aquesta situació? Doncs fàcil: d’una banda, pel no compliment dels compromisos adoptats en el seu moment per tal de fer-los-hi front; de l’altra, al no haver dimensionat correctament les necessitats presents i futures d’una població, com la catalana, que en pocs anys ha passat dels 6 als 8 milions de persones. Un exemple: la dessalinitzadora de La Tordera, inaugurada el 2002, que arran la sequera del 2007 i 2008 va acordar-se havia d’ampliar-se per tal de duplicar la seva capacitat de producció d’aigua de boca. Però de sobra sabem que una cosa és proposar i l’altre ben diferent fer. El cas és que la dessalinitzadora de La Tordera té avui la mateixa capacitat que el 2002 per mor de les retallades pressupostàries i perquè les prioritats polítiques han anat darrerament cap a una altra direcció. Ara –tant si com no– les obres per duplicar-ne la capacitat s’hauran de fer a correcuita amb l’objectiu que l’ampliació pugui entrar en servei com més aviat millor, que no serà abans del 2028! A partir d’aquest exemple, bo ha de ser apuntar una qüestió que hi va associada: Si, com vaticinen els mapes climàtics, el 2050 Lleida tindrà el clima de Sevilla i Barcelona el de Màlaga, no haurien de dimensionar-se ja des d’ara les inversions per fer front al nou escenari climàtic? Clar que el problema de fons és que els cicles de la política són curts i no permeten projectar i actuar pensant en el mitjà i llarg termini i no pas en els rèdits electorals més immediats. I per si ningú hi ha pensat encara, per dessalinitzar l’aigua del mar requereix molta energia. I resulta que també en aquest cas, hem perdut els darrers anys un temps preciós, la qual cosa fa que anem molt endarrerits no només quant a l’obtenció d’aigua de boca si no que també d’energia de fonts renovables…

---

• Dilluns 5 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Les detencions per delictes a l’àrea de Barcelona creixen un  23%” (El Periódico)
“La febre per la IA dispara la inversió en centres de dades a Espanya” (La Vanguardia)
“El fiscal del Suprem no veu terrorisme en el ‘cas Tsunami’” (El País)
“Som un exemple de les noves centralitats metropolitanes” (Pilar Díaz) (El Punt Avui)
“La sequera també alarma la indústria catalana” (Ara)

Encetem una altra setmana en la qual se’ns anuncien pluges a partir de dijous. Esperem que aquesta vegada els pronòstics no l’errin com en ocasions anteriors i que l’aigua caigui abundosa del cel sense, però, que causi cap estrall. M’explicava una companya de professió fa uns dies, que el seu fill que deu comptar ara amb quatre anys, li va suggerir que truqués a l’”home de la pluja” i que li preguntés quan pensava obrir l’aixeta de l’aigua. No sé si ho ha fet. Tampoc si ha obtingut resposta. En qualsevol cas, senyant-se en salut, aquesta mateixa companya de professió, que no és creient, em suggeria que organitzéssim una anada a La Salut per demanar la intercessió de la Verge “davant qui exerceix el control de la pluja.” Li vaig recordar, però, que la vegada que un conseller de la Generalitat no-creient –Francesc Baltasar– va aprofitar que el 14 de març de 2008 va pujar a Montserrat per assistir a les exèquies de l’abat Cassià Just, per encomanar-se a la Moreneta i demanar-li que la pluja arribés i acabés amb la sequera. I, oh miracle!, l’aigua no va trigar a caure! Clar que ho va fer amb tanta força que fins i tot provocà inundacions… Això sí, la sequera, no tan extrema com l’actual, va remetre i els pantans i aqüífers es tornaren a omplir d’aigua…

• Dimarts 6 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“El fiscal demana més proves per jutjar per terrorisme Puigdemont” (El Periódico)
“Ribera descarta unir la xarxa de l’Ebre a Barcelona i prioritza els vaixells cisterna” (La Vanguardia)
“Sánchez ofereix a Junts limitar els terminis de les instruccions judicials” (El País)
“La teranyina ultra” (El Punt Avui)
“Sánchez ofereix a Junts escurçar les instruccions judicials” (Ara)
“La facturació de les empreses creix l’últim any” (Diari de Sabadell)

Avui, els pagesos de Catalunya han decidit ocupar les carreteres per bloquejar-les. Hi ha molt malestar al sector per culpa de diversos motius. Els principals, l’increment dels costos de producció, els baixos preus que els paguen, la falta de control en les importacions, la nova política agrària comuna, la greu sequera i, sobretot, l’excés de burocratització. Toni Martínez, un dels impulsors de la Plataforma 6F que encapçala la mobilització del sector, posa com a exemple d’aquest excés de burocratització el fet que “per produir un quilo de pomes, peres o cereal, hem d’estar més hores a l’oficina que no pas al camp.” Diumenge passat, en aquest mateix meu diari, em referia a les sobiranies que a Catalunya ens falten, i que ens haurien de preocupar i molt, quant als recursos energètics i hídrics. Avui, a aquella mancança de sobiranies, hi afegeixo la que es deriva dels recursos alimentaris que han de permetre mantenir, com a mínim, mantenir els actuals nivells d’autoabastiment. A la pagesia, diu Toni Martínez, “ens estan ‘tocant els nassos’.” I afegeix que aquesta situació “no es pot suportar”, per rematar amb un contundent “ens faran plegar.” El més preocupant és, però, que l’excés de burocratització que al costat d’altres factors plana sobre la pagesia, no prové en aquest cas de l’administració estatal sinó de la nacional. És a dir de la que emana de la Generalitat de Catalunya.

• Dimecres 7 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“La protesta dels agricultors arribarà a les portes de BCN” (El Periódico)
“Brussel·les cedeix a les protestes del camp i rebaixa l’agenda verda” (La Vanguardia)
“Brussel·les cedeix quant a l’agenda verda per aplacar als agricultors” (El País)
“Més competents en immigració” (El Punt Avui)
“Els fiscals del Suprem veuen terrorisme en el Tsunami i en Puigdemont” (Ara)

A consciència que em repeteixo, però hi he d’insistir ja que el debat entorn l’escassetat d’aigua arran la sequera continua i continuarà i amb ell i sense solució de continuïtat, els retrets entre els uns i els altres. Però no cal que hi donem més voltes. Les coses són com són i l’única certesa que tenim és que les mesures per estalviar-nos la crisi generada per la manca d’aigua, s’haurien d’haver adoptat fa temps, quan els pantans estaven a vessar d’aigua. Era llavors –i més després de l’experiència atresorada per la sequera del 2007 i 2008– que calia garantir que en un nou i segur embat de la sequera, hi hauria aigua suficient, tant per a la ciutadania com per als sectors productius del país. Per aconseguir-ho calia òbviament, una combinació de mesures que havien d’anar des de la construcció d’estacions dessalinitzadores i de regeneració d’aigua, al bon manteniment de la xarxa, a la disminució i racionalització dels consums domèstics, industrials i agrícoles i, perquè no, passant per la possibilitat de transvasaments entre conques fluvials. Tot plegat obeint a un pla ben treballat, al qual de ben segur no li hauran mancat tensions locals, ideològiques i tecnològiques. Però governar vol dir prendre a temps decisions complexes i fer-ho en moments complicats. I com que la feina no es va fer quan tocava i les decisions que calia prendre no es van adoptar, a hores d’ara només ens queda confiar en les eventuals i hipotètiques pluges de primavera i en l’arribada puntual dels bucs cisterna provinents de Sagunt. La qüestió, com sempre, és si aquesta vegada sabrem aprendre la lliçó… I molt em temo que no!

• Dijous 8 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“L’atipament rural irromp a Barcelona” (El Periódico)
“Netanyahu rebutja la treva de Hamàs i avisa que busca la victòria total” (La Vanguardia)
“La protesta del camp entra a Barcelona i arriba a 10 autonomies” (El País)
“Sinistralitat evitable” (El Punt Avui)
“Els pagesos ocupen Barcelona” (Ara)
“La tractorada, també a Sabadell” (Diari de Sabadell)

Escolto amb atenció l’entrevista que Pablo Tallón fa des de la SER Catalunya al recentment nomenat viceconseller d’Estratègia i Comunicació del Govern de la Generalitat de Catalunya, Sergi Sabrià. Em crida l’atenció l’afirmació que Sabrià fa en el sentit que el PSC no ha de posar bastons a les rodes a l’hora d’aprovar els pressupostos de la Generalitat, atès que si els qüestiona, afegeix, vol dir que els socialistes catalans estan més a prop de Madrid que no pas de Catalunya. En el rerefons el discurs sobradament conegut que si no estàs al meu favor és que estàs contra Catalunya. “Tenim un PSC que entre defensar els catalans i defensar el PSOE tria defensar el PSOE”. Res he escoltat, per contra, quant als incompliments d’ERC quant als acords assolits l’any passat amb el PSC i Comuns que varen permetre aprovar els pressupostos de la Generalitat corresponents al 2023. Tampoc, que en temps de tantes taules de negociació, no n’hi hagi cap a Catalunya per desencallar temes complexos i, sobretot, per disposar d’una mirada llarga a partir de la qual acarar amb temps els problemes més cabdals amb els quals Catalunya s’enfronta i que són els que més preocupen a la ciutadania. Això sí, el viceconseller s’ha volgut defensar de les crítiques per la gestió de la sequera. Ho ha fet etzibant al seu torn, una crítica a Junts i al PSC. “Aquest govern és autoresponsable del fet que s’hagi arribat tard amb la sequera igual que el PSC o JUNTS (que també han governat). Però nosaltres som els únics que fem autocrítica i nosaltres ho solucionarem”. En fi…! Res de nou sota el sol. Seguim!

• Divendres 9 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Europa demana investigar la ingerència russa a Catalunya” (El Periódico)
“Els hotelers pressionen per mantenir les piscines plenes” (La Vanguardia)
“20 detinguts i gairebé 600 talls de carreteres en tres dies de protestes dels agricultors” (El País)
“La ciutadania no està prou activa contra la censura” (Daniel Martínez) (La República – El Punt Avui)
“Europa insta a investigar la ingerència russa a Catalunya” (Ara)

Entrem en el cap de setmana amb les mobilitzacions d’agricultors arreu de la UE que la ultradreta –d’aquí i d’allà– intenta capitalitzar en benefici propi davant la proximitat de noves cites electorals. Unes mobilitzacions que, de moment, han obligat a governants –cas de França i Alemanya– a fer concessions a ramaders i agricultors pensant que amb això poden evitar danys majors des del punt de vista electoral parlant. Clar que la UE mai no ha tingut l’agenda verda entre les seves prioritats, la qual cosa la situa davant un dilema gens fàcil de resoldre: com conciliar transició ecològica amb no deixar ningú enrere econòmicament parlant. És en aquest context que no pot estranyar que els ecologistes s’estiguin posant les mans al cap, ja que creuen amb encert, que amb les cessions que des de Brussel·les i des dels governs de la UE s’estan fent, qui hi perd és la ciència i amb ella tots plegats que, al cap i a la fi, serem els que en pagarem les conseqüències. Per contra, qui hi guanya, no són pas els ramaders i agricultors que es manifesten i als quals tampoc no els falta gens de raó per a fer-ho, sinó l’agroindústria més intensiva i contaminant la qual, des dels seus còmodes despatxos, observa l’evolució dels fets amb una certa fruïció.

• Dissabte 10 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Els agricultors dediquen el 20% de la jornada a tasques burocràtiques” (El Periódico)
“El PP defensa el seu dret a asseure’s a parlar amb Junts” (La Vanguardia)
“Els republicans reclamen incapacitar a Biden per l’informe que qüestiona les seves facultats” (El País)
“La veu dels altres catalans” (La República – El Punt Avui)
“El govern espanyol no veu vincles entre Puigdemont i Putin” (Ara)
“El mal estat dels polígons condiciona l’activitat econòmica ” (Diari de Sabadell)

Els ramaders i agricultors estan posant sobre la taula un dels molts problemes als quals han de fer front, com ho és l’excés de burocràcia que els obliga a destinar un 20% del seu temps a tasques burocràtiques. Clar que aquest no és un fenomen que els afecti només a ells, sinó que, per extensió, ens afecten a tots els mortals en els processos de tramitació de gestions i documents davant l’administració, sigui la local, la nacional o l’estatal, amb algunes ben poques excepcions. A Sabadell mateix, una de les reivindicacions que les entitats del tercer sector acaben de traslladar a l’administració local és que siguin adoptades “mesures que tendeixin a flexibilitzar i agilitzar tràmits i gestions quant a la relació entre les entitats socials i l’administració.” I posen un exemple: “La debilitat de la majoria de les subvencions a les quals accedim –diuen– condueixen a una feina a voltes descompensada entre allò que rebem i el cost de la tramitació que se’ns requereix.” Qüestió d’eficiència i eficàcia que són les principals virtuts que hauríem de presidir la gestió de la cosa pública.

• Diumenge 11 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Feijóo va descartar l’amnistia però no l’indult per a Puigdemont” (El Periódico)
“Feijóo, obert a l’indult condicionat a Puigdemont” (La Vanguardia)
“La majoria absoluta del PP perilla a una setmana de les eleccions” (El País)
“La dona no fa l’estirada” (L’econòmic – El Punt Avui)
“Immigració: A qui li far por?” (Ara)

Tampoc. Tampoc aquesta setmana que avui acaba s’han complert els pronòstics quant a la pluja. És l’enèsima vegada que això passa mentre la sequera va intensificant pas a pas la seva gravetat. Vindrà un dia en el qual la pluja arribarà i qui sap si ho farà de manera generosa i també enmig d’una incredulitat generalitzada després de tants mesos sense ploure de manera suficient. Acaba, tanmateix, una setmana que ha estat marcada per les mobilitzacions dels pagesos i, com no podia ser d’una altra manera, per la proximitat de les eleccions gallegues amb el rerefons de l’amnistia. Una llei que segons hem sabut avui mateix, va estar sobre la taula de negociació entre PP i Junts per fer Feijóo president del Govern. Va estar-hi l’amnistia i van estar-hi els indults. Una amnistia entorn la qual hi ha un gran silenci quant als possibles beneficiats. Segons els càlculs del Govern espanyol, serien unes 400 les persones –el Govern de la Generalitat ERC eleva aquesta xifra a un miler i Òmnium Cultural ho fa fins a 1.400– que podrien acollir-se a la mesura de gràcia l’aprovació de la qual depèn a hores no pas de Junts sinó, exclusivament, del que decideixi Carles Puigdemont que, des de Waterloo, està jugant al tot o res amb la mirada posada més en els seus interessos personals que no pas en els de país, disposat, si això cal, a amenaçar amb prémer el botó nuclear per fer caure el Govern espanyol.

---

• Dilluns 12 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“L’interès dels dipòsits no pujarà el 2024” (El Periódico)
“La defensa de Feijóo de l’indult sacseja la campanya de les gallegues” (La Vanguardia)
“El gir de Feijóo amb els indults descol·loca al PP en plena campanya” (El País)
“Confiem en les gestions que es fan perquè la F1 continuï més enllà del 2026” (Alba Barnusell) (El Punt Avui)
“El gir de Feijóo amb l’indult a Puigdemont desconcerta el PP” (Ara)

Déu n’hi do el sidral que s’ha organitzat en el sí del PP després que se sabés que en les negociacions entre Junts i PP encaminades a fer possible la investidura de Feijóo com a president del Govern, es va parlar d’amnistia i d’indults. De fet, aquest és un exemple més que la gestió d’Alberto Núñez Feijóo al capdavant del Partit Popular està envoltada d’anades i tornades constants quant a la seva posició –personal i intransferible, pel que, d’altra banda, estem veient– al voltant de Catalunya, del procés i de les seves ‘relacions’ amb Junts i amb Puigdemont. Les conseqüències d’aquesta nova giragonsa feijoniana estan per veure, més tenint en compte les eleccions gallegues de diumenge. Caldrà estar atents, doncs, al desenllaç d’una jugada en la qual Puigdemont i Ayuso hi tenen força a dir, encara que sigui per raons que res no tenen a veure entre elles.

• Dimarts 13 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“El camp aviva la pressió” (El Periódico)
“Catalunya ha passat en 40 anys del 2% al 21% de població estrangera” (La Vanguardia)
“El missatge del PP de Feijóo sobre Junts: ‘Si volen reconciliació de veritat, parlem’” (El País)
“Galiza fala” (El Punt Avui)
“Feijóo no aguanta la pressió i rectifica sobre els indults” (Ara)
“Carnaval amb lluny pròpia” (Diari de Sabadell)

L’esclat del camp d’aquests darrers dies, ha acabat per posar al descobert el deteriorament constant de les condicions de vida dels pagesos europeus. Manipulacions polítiques de la dreta apart, el cert és que sobre els agricultors pesen força responsabilitats: subministrament d’aliments segurs, assumpció de costos per les exigències mediambientals i, sobretot, acarar els efectes de la competència deslleial derivada de la globalització. I és que els criteris de l’actual Política Agrícola Comuna (PAC) europea, res no tenen a veure amb aquells principis fundacionals del Tractat Europeu de 1957 que perseguien “incrementar la productivitat”, “garantir un nivell de vida equitatiu a la població agrícola mitjançant l’augment de la renda individual dels que treballen a l’agricultura”, “estabilitzar els mercats”, “garantir la seguretat dels aliments” i “assegurar al consumidor subministraments a preus raonables”. El cas és que les reformes successives que s’han aplicat a la PAC amb el pas dels anys ha abandonat aquells principis acceptant de facto, que són els mercats els que manen. Les causes? Heus aquí un parell: d’una banda, que el pressupost que la UE destina avui a la PAC (1% del PIB) és absolutament insuficient per fer front als operadors internacionals; de l’altra, que les reformes agrícoles han anat abandonant el suport als preus. El resultat: que els ‘grans’ beneficiaris acaben essent les grans explotacions. Vegem-ho: fins al 2022, a Espanya, el 2% dels perceptors (aquells que rebien entre 50.000 euros i més de 500.000 euros) obtenien el 25% del total dels ajuts. Per contra, el 70% (amb pagaments inferiors a 5.000 euros) aconseguien solament el 15% del total de les subvencions. Cert és, per dir-ho tot, que la reforma de la PAC pel període 2023-2027 ha acabat per limitar els pagaments a 100.000 euros per perceptor i ha elevat els ajuts als de menys ingressos. Un canvi que és positiu de la mateixa manera que és insuficient.

• Dimecres 14 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“El Parlament veu ‘deficient’ el control de la covid als geriàtrics” (El Periódico)
“Putin apunta al Bàltic i ordena detenir la primer d’Estònia” (La Vanguardia)
“Els contactes del PP amb Junts i ERC posen a la defensiva a Feijóo” (El País)
“L’amnistia es recargola” (El Punt Avui)
“Educació aposta perquè la IA entri a les aules” (Ara)

1. “Tot se sabrà”, va escriure lacònicament Carles Puigdemont fa uns dies en una carta adreçada als eurodiputats exculpant-se de les seves suposades relacions amb els russos. Ho va fer només unes hores abans que Feijóo reconegués haver tingut contactes amb Junts per estudiar la viabilitat de la seva hipotètica investidura amb el suport de Junts i que Marta Rovira (ERC) afirmés un dia després, que també des del PP havien intentat negociar amb ells. En un cas i l’altre, amb els indults i l’amnistia en el rerefons. Per tot plegat és hora que Junts –o Puigdemont– parlin clar i expliquin tot el que calgui quant a les seves ‘relacions’ amb els russos i, tanmateix, amb els populars. Però, de moment, Junts per Catalunya prefereix guardar silenci després d’haver llançat la pedra i amagar la mà. El portaveu de JxCat, Josep Rius, atiava encara més el foc afegint a les paraules de Puigdemont amb un no menys lacònic “si hem d’afegir alguna cosa més, ja ho afegirem”. Res més a afegir i valgui aquí la redundància.
2. En les conclusions finals de l’informe del grup de treball del Parlament de Catalunya sobre l’actuació i conseqüències de les mesures politicosanitàries que s’aplicaren durant la pandèmia, solament considera “insuficients” els controls de l’administració en relació al que s’esdevenia a les residències de persones grans així com es reconeix que hi va haver falta d’informació, descoordinació i una “desigual” hospitalització de persones. Tot i això, l’informe del grup de treball del Parlament no acaba per identificar cap responsable i, d’aquesta manera, el document passarà a ser un més dels molts que s’emeten al Parlament. Així no és estrany que l’informe acabi comptant amb el vot favorable d’ERC i Junts que, paradoxalment, tenien responsabilitats de govern durant la pandèmia. Aviat farà quatre anys que els familiars de les persones no convenientment ateses en residències, reclamen justícia i reparació per uns fets que l’informe reconeix a bastament malgrat no acabi per discernir-ne responsabilitats. I no només això, sinó que l’informe tampoc serveix per establir les bases i unificar criteris que s’haurien d’aplicar en el cas de situacions sanitàries similars a la pandèmia que en el futur es poguessin produir. Soroll i poques nous. Res de nou, malauradament, sota el sol.

• Dijous 15 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“A Europa no sempre s’ha escoltat els agricultors” (Luis Planas) (El Periódico)
“La fiscalia crea una causa ñunica per investigar l’operació Catalunya” (La Vanguardia)
“Espanya reclama que Brussel·les adopti mesures contra Israel” (El País)
“El pes de la carn” (El Punt Avui)
“Felip VI dona suport als jutges en ple pols per l’amnistia” (Ara)
“L’altra ‘Gran Via’” (Diari de Sabadell)

Felip VI ha pres partit quan demana “respecte” per a les sentències i la independència dels jutges i, al mateix temps, no el per als legisladors que, en exercici de les seves responsabilitats, són els que elaboren i aproven les lleis que, al seu torn, són les que els jutges, els agradin o no, han d’aplicar. Al Cèsar el que és del Cèsar.

• Divendres 16 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Els mossos amplien el pla contra els reincidents” (El Periódico)
“Putin irromp a la precampanya dels EUA amb el suport a Biden” (La Vanguardia)
“Els EUA veuen ‘preocupant’ la nova arma antisatèl·lit russa ” (El País)
“L’art que se’n va anar” (La República – El Punt Avui)
“El Hard Rock complica les negociacions dels pressupostos” (Ara)

Catalunya ha estat de nou en el centre del final de la campanya electoral gallega. Catalunya, l’amnistia i els indults. Veurem què passa diumenge i veurem també si es confirmen els pronòstics que apunten que el PP pot perdre la majoria absoluta en el Parlament gallec. Per evitar que això passi, el PP està utilitzant la fórmula ja assajada en les darreres eleccions generals, consistent en contraposar Galícia amb Sánchez i Galícia amb Otegui. Tot un oxímoron digne de passar als annals de la història…

• Dissabte 17 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“El Govern es planteja començar el curs escolar el 9 de setembre” (El Periódico)
“La mort de Navalni a la presó deixa sense líder l’oposició a Putin” (La Vanguardia)
“Els EUA i Europa culpen a Putin de la mort de Navalni a la presó” (El País)
“La clau de la caixa” (La República – El Punt Avui)
“Navalni mor a la presó de Putin” (Ara)
“Així hem canviat en els últims 20 anys” (Diari de Sabadell)

La sobtada mort d’Aleksei Navalni a la presó, no ha fet més que posar novament de relleu l’estil que Vladimir Putin aplica quan es tracta de desfer-se, sense manies ni complexos de cap mena, dels seus opositors, siguin polítics o antics aliats caiguts en desgràcia o d’aquells altres que amb poder, criteri i/o opinió, s’atreveixen a aixecar la veu contra ell. Navalni és la darrera víctima de Putin que ve a sumar-se a més de la vintena que l’han precedit. Rússia és presidida des de fa massa anys per un home que encapçala un règim de terror i d’horror similar a les dictadures de Salazar a Portugal o de Franco a Espanya o de Hitler a Alemanya.

• Diumenge 18 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Radiografia del malestar del camp” (El Periódico)
“Galícia, un duel de resultat incert” (La Vanguardia)
“El PP de Feijóo s’examina en les eleccions gallegues més ajustades” (El País)
“Catalunya recuperarà el tren nocturn pel nord” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“El PP aguanta la respiració a Galícia” (Ara)

Del poeta sabadellenc, membre fundador dels Papers de Versàlia,  Marcel Ayats (Sabadell, 1956 – Sant Quirze del Vallès, 2020) aquest poema

MESURES DIFERENTS

De la mateixa manera que una formiga
enmig d’un desert
acabarà pensant
que tot el que l’envolta
és desert,
així també l’home
enmig de l’Univers
acaba pensant
que tot el que l’envolta
és Univers.

Aiguafreda. Tres de la tarda del diumenge 18 de febrer de 1973. L’Olga i jo ens disposem a començar una nova etapa en el transcórrer de les nostres respectives vides. Una nova etapa que, avui, cinquanta-un any després, continua ben viva. Enrere queden molts records. Moments feliços i d’altres no tant. Però aquí som encara, acompanyats de les nostres filles i gendres i dels magnífics nets i neta que ens han donat. Des de la talaia de la vida que proporcionen els anys, observem com ha canviat el món i no pas, necessàriament com diria la meva sàvia àvia, a fi de bé. Però nosaltres no defallim ni defallirem i continuem i continuarem mantenint el nostre compromís, tal com demanava el fundador del moviment scout, Robert Baden-Powell, de treballar per “deixar el món una mica millor de com el vàrem trobar…”

---

• Dilluns 19 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Feijóo guanya la partida a Sánchez a Galícia” (El Periódico)
“Feijóo conserva Galícia i el PSOE s’enfonsa a favor del BNG” (La Vanguardia)
“El PP conserva la majoria absoluta” (El País)
“Una societat que no vol canviar res, no progressa” (David Bote) (El Punt Avui)
“El PP manté la majoria a Galícia i salva a Feijóo” (Ara)

Rutina i relat. El diccionari General de la Llengua Catalana defineix rutina com el “costum, pres per l’ús sovintejat, de fer una cosa d’una certa manera”. Doncs bé, avui, després dels resultats obtinguts per a cada partit en les eleccions gallegues celebrades ahir, assistim a la rutina que inexorablement segueix a cada jornada electoral. La rutina dels que guanyen, en veure-hi més del que dels mateixos resultats electorals se’n deriva i de les circumstàncies que els envolten. La rutina dels que perden, que justifiquen la davallada de vots en mil i una raons, normalment escassament consistents. És, tanmateix, la rutina que precedeix a la conformació del relat que. també segons el diccionari, consisteix en la “relació o narració de fets reals o imaginaris”. I si fem ara l’exercici de centrar-ho tot en els resultats de la jornada electoral viscuda ahir a Galícia, observarem com immediatament després de la rutina de les primeres compareixences dels uns i dels altres davant els mitjans de comunicació, comença la batalla per al domini del relat polític post i pre-electoral de cara a les eleccions que tenim a tocar. Així, mentre La Moncloa i Ferraz circumscriuen el seu naufragi a les urnes gallegues a una qüestió merament local, els de Gènova treuen pit i utilitzen els bons resultats assolits com a una prova fefaent que hi ha una majoria social inqüestionable que rebutja els pactes del PSOE amb l’independentisme amb l’amnistia entremig. La qüestió de fons és, però, que ni els uns ni els altres diuen tota la veritat, ja que cada cita electoral es mou en un context determinat en el temps i en l’espai, del qual n’emanen sempre resultats diferents. Rutina i relat. La rutina i el relat enmig de la qual es desenvolupa la política de cada dia…

• Dimarts 20 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Els alcaldes van ser decisius en la victòria del PP a Galícia” (El Periódico)
“El PSOE rebutja el cost electoral de l’amnistia i apunta als lideratges” (La Vanguardia)
“Suïssa qüestiona la investigació per terrorisme del ‘cas Tsunami’” (El País)
“La fractura oberta a Europa” (El Punt Avui)
“Rècord històric d’exportacions catalanes el 2023” (Ara)
“Demandes a l’Estat després de la B-40” (Diari de Sabadell)

Divendres passat,  després de més de dues llargues dècades d’obres, d’aturades, de reinici de treballs, de fins a tres ajornaments, finalment s’obria el trànsit del tram Terrassa-Abrera de la B-40 (coneguda també com a IV Cinturó, Autovia Orbital, Ronda Nord, Ronda Vallès…). El traçat i les prestacions d’aquesta via que uneix la C-58 amb l’A-2 entre Terrassa i Abrera són les d’una autopista, la qual cosa permet escurçar deu minuts, el temps necessari que fins ara calia invertir per anar de Sabadell a Abrera. Gràcies a aquesta via, les comarques del Baix Llobregat i del Vallès. Deixant controvèrsies i discussions a banda, el cert és que la B-40 fa, de fet, el paper que hauria de fer un hipotètic traçat ferroviari que, talment com si d’una circumval·lació suprametropolitana es tractés, tanqués el circuit Barcelona – Sabadell – Terrassa – Martorell – Barcelona. Per a que això fos possible solament caldria construir un nou traçat ferroviari que unís Terrassa i Martorell (13 km) atès que la resta del circuit ja està en funcionament, servit per l’R4 de rodalies. Massa sovint imaginem grans obres d’infraestructura quan a voltes, amb una senzilla operació, es poden resoldre grans problemes de mobilitat. I, per si de cas, aquí ho deixo escrit.

• Dimecres 21 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Aragonès anuncia 1.000 milions contra la sequera entre crítiques” (El Periódico)
“Només un 10% dels europeus creuen que Ucraïna guanyarà la guerra” (La Vanguardia)
“Els EUA veten en l’ONU un alto al foc immediat a Gaza” (El País)
“’Bullyng’ present i pendent” (El Punt Avui)
“El Govern destinarà 1.000 milions d’euros a afrontar la sequera” (Ara)

Permeteu-me avui una petita disquisició entorn de la democràcia, tal com avui la coneixem i la vivim. Una democràcia, la nostra, la qualitat de la qual, al meu entendre, es troba davant d’un repte d’enormes conseqüències. Cap democràcia no pot resistir la manca d’una educació cívica suficient; una manca que al seu torn afavoreix la mediatització desmesurada dels fets. La democràcia necessita generar espais públics de respecte, de responsabilitat. La democràcia ha d’alliberar a les institucions de la sospita partidista com a punt de partida per a recuperar la fe perduda en la divisió de poders. La democràcia precisa de ciutadans educats, formats i capaços d’analitzar la realitat amb solvència, sense por, sense paternalismes. No es pot bastir una democràcia solvent sobre societats que es mouen enmig d’un magma constant de rancúnies creuades, on a uns els importa un carall la sort dels altres, sense adonar-se que tots estem en un mateix vaixell. Davant aquest panorama, la pregunta a fer-nos deu ser com podem capgirar aquest procés continuat d’embrutiment de la política. Un embrutiment al qual, d’entre altres factors, paradoxalment hi contribueix la democratització dels canals d’informació. La resposta, amics meus, no crec que calgui  escoltar-la en el vent sinó trobar-la en la manca de valors que afecta les famílies i per extensió a la societat i/o a l’inrevés. També en l’escola que, al cap i a la fi, correspon la missió de contribuir a donar solidesa als valors inherents a la democràcia, la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme. És en el sí de les famílies, de la societat i de l’escola on al meu entendre neixen molts dels mals, els contres, que afecten a la qualitat de la democràcia i, per no ser titllat de pessimista, també, sortosament, alguns dels pros del nostre sistema polític.

• Dijous 22 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Les subcontractes del Camp Nou usen les seves pràctiques en 4 obres” (El Periódico)
“Els agricultors prenen Madrid i avisen que ampliaran la protesta” (La Vanguardia)
“La intel·ligència espanyola conclou que Rússia manà matar el desertor” (El País)
“La mossegada del ciment” (El Punt Avui)
“Aragonès confirma que el Hard Rock tira endavant” (Ara)
“Des d’aquí ho veiem tot” (Diari de Sabadell)

Nomenclàtor. Segons el diccionari General de la Llengua Catalana, nomenclàtor és una “llista o catàleg per ordre alfabètic de noms de localitats, d’indrets, de persones, de terminologia d’una ciència determinada, etc.” Cada ciutat o població disposa ben segur del seu nomenclàtor de places i de carrers. En una mirada àmplia, el nomenclàtor de cada ciutat o població, hauria de contenir no només la relació ordenada dels noms de cadascuna de les places i carrers, sinó que també del conjunt d’espais i equipaments públics (siguin culturals, educatius i esportius) que porten el nom de persones que per la seva trajectòria i aportacions, han tingut una rellevància en la història de la ciutat i/o del país.

Aquesta meva disquisició ve a tomb pel fet que fa uns dies, la Junta de Portaveus, aprovà fer memòria del que fou alcalde de la ciutat entre els anys 1979 i 1999, Antoni Farrés, associant el seu nom al passeig que ha de ser el resultant del soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya al seu pas pel subsòl del barri de Gràcia i de Can Feu.

Res tindria a dir –molt al contrari!– a aquesta decisió si no fos –ai làs, el si no fos! – perquè al parc Catalunya hi ha un espai, singular i preeminent, presidit per una escultura majestàtica de bronze al·legòrica de Farrés, de la que n’és autor l’artista local Agustí Puig i Pinyol. Un espai que, alhora, ostenta la condició de ser, juntament amb la Capella de Can Gambús, el millor mirador sobre la ciutat del qual els sabadellencs disposem. Un espai que al seu torn s’ubica en el punt precís des del qual Farrés mostrava i explicava la ciutat als visitants que res o ben poc sabien de la nostra història i evolució com a societat. Un espai que, els que em coneixen saben que sempre he defensat i reivindicat hauria de veure millorat i completat el seu entorn per denominar-lo “Mirador de l’alcalde Antoni Farrés”. Què millor, doncs, que un indret d’aconsellable visita per a testimoniar el record i reconeixement d’una ciutat a la tasca desenvolupada per aquell que fou el seu primer alcalde democràtic després de la dictadura franquista? Un record i reconeixement que, això no obstant, no cal tampoc que dupliquem ara en un altre punt de la ciutat. Menys encara quan hi ha més persones que, en justícia, mereixen ser recordades per la seva trajectòria i aportacions a partir de vincular el seu nom a una plaça, a un carrer, a un espai o a un equipament públic de la ciutat. En contrapartida, val a dir que una de les assignatures que la ciutat té injustificadament pendent des de fa massa temps, és la revisió –serena i rigorosa– del nomenclàtor, entès, en el sentit ampli que apuntava en començar. Un nomenclàtor en el qual lamentablement hi figuren encara noms de persones que manifestament no hi haurien de ser. Molt enrere queden unes jornades que sobre el nomenclàtor i criteris per a la seva revisió, varen fer-se el 14 i 15 de setembre de 2018, les conclusions de les quals han quedat per sempre més arxivades en les prestatgeries de l’oblit.

• Divendres 23 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Ábalos va recomanar a Canàries les mascaretes dels seu assessor” (El Periódico)
“La UE plantejarà un alleujament dels requisits per cobrar ajuts agrícoles” (La Vanguardia)
“Paorós incendi a València” (El País)
“Una nova era per la sardana?” (La República – El Punt Avui)
“Europa obliga Espanya a convertir en fixos els interins continus” (Ara)

Es compleixen demà dos anys des que Putin decidí posar en marxa la seva ‘operació especial’ contra Ucraïna amb l’objectiu de fer-se amb el domini territorial i polític de les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Luhansk, a la regió ucraïnesa de Donbàs. A hores d’ara, després de vint-i-quatre mesos d’intenses batalles que han deixat milers de morts i molta destrucció, no sembla pas que Ucraïna estigui en disposició d’aconseguir l’objectiu d’expulsar Rússia del seu territori. Tampoc Moscou sembla estar en disposició d’assolir avenços significatius. Ens trobem, doncs, davant una guerra enquistada, susceptible de durar temps i temps. D’aquí que la solució al conflicte no passa per un rearmament generalitzat que només beneficia al complex sistema militar-industrial que sempre nia darrera una guerra. Davant aquesta evidència, seria preferible –però reconec que és una utopia tal i com estan les coses– que com més aviat millor s’assolís un acord per l’alto el foc com a pas previ per intentar no prolongar sine die aquesta guerra que, com totes, és tan nefasta, però que en aquest cas ho és per a Europa. Clar que una cosa és el que seria desitjable i l’altra, ben diferent, allò que pot acabar passant, sobretot quan davant es té a un personatge tan indòmit, ambiciós i insaciable com Putin.

• Dissabte 24 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Una punxada a la ‘trama Koldo’ assenyala Ábalos” (El Periódico)
“Ucraïna resisteix en condicions precàries després de dos anys de guerra” (La Vanguardia)
“Ábalos: ‘Pensaré la dimissió amb el meu partit, no perquè la dreta es cobri una peça’” (El País)
“Com parlar de la immigració?” (La República – El Punt Avui)
“La façana inflamable i el vent van atiar el foc” (Ara)
“El Vallès punt de referència de ‘start-ups’” (Diari de Sabadell)

Any de la capitalitat sabadellenca de la Cultura Catalana. Temps de concerts. A Sabadell, la música hi és ben present gràcies a les iniciatives i activitats que despleguen entitats locals com és el cas de Joventuts Musicals amb els cicles Música de Cambra, Música al Saló i  Didàctica Musical que tenen com a marc comú les instal·lacions del Teatre Principal; un equipament construït per Josep Antoni Oliver, d’acord amb el disseny de l’arquitecte osonenc Francesc Daniel Molina. La decoració interior –d’un barroquisme remarcable– va ser encarregada als escenògrafs i pintors barcelonins Marià Carreras Vila (autor de decorats per al Liceu i el Teatre Odeó de Barcelona) i Joan Ballester i Ayguals d’Izco, mentre que l’escenari va ser obra de Joaquim Mansió (autor també del disseny del que hi havia al teatre del Liceu fins al 1994). El Principal va ser inaugurat el 1886 i des de llavors havia de viure diverses etapes que abasten des del luxós teatre de la burgesia sabadellenca que va ser, fins al popular cinema amb el qual va decaure fins a ser tancat i a punt de desaparèixer. Sortosament, a finals del segle passat, el teatre va ser adquirit per l’Ajuntament de Sabadell que, a partir del 2003, en va promoure la rehabilitació sota la direcció dels arquitectes Lluís Dilmé i Xavier Fabré, ambdós implicats en la recuperació del Gran Teatre del Liceu de Barcelona després de l’incendi de 1994.

• Diumenge 25 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Barcelona, 18 anys de capitalitat mundial de la telefonia mòbil” (El Periódico)
“València aboca a revisar l’edificació a Espanya” (La Vanguardia)
“La guerra a Ucraïna: any tres, el moment de la supervivència” (El País)
“Xarxa insuficient” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Guerra a Europa, any 3” (Ara)

“Una mateixa terra i dues nacions és la fórmula perfecta per a una guerra [la d’Israel i Palestina] sense final. I així serà mentre s’accepti que siguin els mites i les llegendes i no pas el dret i les institucions internacionals els que regeixin la vida d’ambdós pobles i la relació que entre ells es tenen. Israel extreu de la Bíblia els seus drets de propietat, igual que l’islamisme polític reivindica qualsevol territori on en temps passats es va practicar l’islam. Fantasies històriques al marge, siguin àrabs o jueus, remotes o remotíssimes, en tots dos casos parteixen del dret sagnant de conquesta que els més extremistes de les dues nacions encara pretenen mantenir vigent. Aquests dos Estats –dels quals només n’existeix un–, es necessiten mútuament per viure en pau, garantir-se la seguretat i compartir la prosperitat que els espera, a ells i a la regió sencera, si són capaços de cooperar. El reconeixement mutu no és en absolut un premi als extremistes violents dels dos bàndols, que són els únics interessats en mantenir la guerra fins a l’extermini, sinó que, molt al contrari, és l’únic mètode per desarmar-los. No seran les armes les que acabaran amb Hamàs, ni tampoc el terrorisme amb les ocupacions il·legals dels colons. Israel i Palestina, com a germans siamesos en guerra civil que són, només tindran pau i futur si es reconeixen mútuament.” El text que acabeu de llegir no és meu. Correspon a un fragment de l’article del qual n’és autor Lluís Bassets, publicat avui a El País, sota el títol “Israel i Palestina: Siamesos fratricides”. Un text que comparteixo plenament al qual no cal fer cap postil·la.

---

• Dilluns 26 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“El PP es quedaria ara a les portes de la majoria absoluta” (El Periódico)
“Sánchez es disposa a deixar anar pes per tallar amb el cas Koldo” (La Vanguardia)
“Sánchez ultima una ‘sortida personal’ per Ábalos” (El País)
“La gent ja no vol que li asfaltis el carrer, vol projectes il·lusionants” (Jordi Masquef) (El Punt Avui)
“Barcelona capital de la intel·ligència artificial” (Ara)

Les coses de la política s’enfanguen més cada dia que passa. No hi ha dia que no tinguem notícia d’algun nou cas de corrupció o de trànsit d’influències. I que això passi no és, òbviament, una bona notícia per la salut democràtica del país i, menys encara pel sosteniment de la confiança de la ciutadania envers els polítics, un valor que a hores d’ara cotitza perillosament a la baixa.

• Dimarts 27 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“L’IVA de la llum a un pas d’escalar del 10% al 21%” (El Periódico)
“La taxa de pobresa creix, malgrat que augmenten els ingressos i l’ocupació” (La Vanguardia)
“Ábalos porta el PSOE al límit: ‘És injust, us esteu equivocant” (El País)
“La revolta del camp” (El Punt Avui)
“Aragonès i Illa tanquen un acord per als pressupostos” (Ara)
“La cultura treu pit” (Diari de Sabadell)

1. Què va passar i on van anar a parar els 2.000 milions d’euros que arran la pandèmia es destinaren des de les administracions a l’adquisició de material sanitari, tenint en compte que pel decret d’alarma estaven suspesos tots els controls de despesa? Hora és de saber-ho amb tot detall. Els socialistes, empesos pels danys que el cas Koldo Aguirre els pot ocasionar, han decidit crear una comissió d’investigació al Congrés amb l’objectiu d’esclarir tots els casos de possible corrupció derivada de la compravenda de material sanitari durant la pandèmia per les administracions, les del PP incloses. Els populars no han trigat a contraprogramar la iniciativa socialista amb l’anunci d’una altra comissió d’investigació, en aquest cas al Senat, on disposen de majoria absoluta. La guerra de les comissions parlamentàries per esbrinar què va passar acaba de començar. Caldrà estar atents a la jugada i al seu desenllaç.
2. Una dada molt preocupant: un de cada quatre espanyols es troba en risc de pobresa i el 9% la pateix de manera severa. Uns indicadors pitjors als d’abans de la pandèmia. El 2023, tot i que va créixer la renda mitjana per llar i que Espanya presumia dels millors indicadors de creació de llocs de treball i de creixement de la Unió Europea, la realitat crua és que la pobresa va anar en augment. Una paradoxa que solament pot explicar-se per la desigualtat. És a dir, pel pes desproporcionat que sobre les rendes més baixes tenen el preu de l’habitatge (sigui de compra o de lloguer) i els serveis bàsics i l’alimentació. I això, a despit de les mesures que el Govern d’Espanya va adoptar en un intent d’apaivagar els efectes de la inflació…

• Dimecres 28 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“Educació, salut i sequera, eixos de l’acord Aragonès-Illa” (El Periódico)
“Sánchez afronta la seva pitjor crisi al PSOE amb l’expulsió d’Ábalos” (La Vanguardia)
“Ábalos obre un altre front a Sánchez” (El País)
“A un any d’elecccions” (El Punt Avui)
“L’índex per abaixar els preus dels lloguers entra en vigor el març” (Ara)

1. El cas Koldo García i derivades ha obert una via d’aigua en el PSOE que costarà taponar. Més quan el ministre estat del Govern Sánchez i secretari d’organització també estat del PSOE i ara diputat José-Luis Ábalos s’ha negat a lliurar la seva credencial i ha optat per passar-se al grup mixt del Congrés de Diputats. Com a dirigent experimentat que és, José Luis Ábalos sap perfectament la diferència que es dona entre la responsabilitat política i la penal. Cert és que la investigació de la justícia encara no l’ha esquitxat, i potser no ho arribarà a fer-ho mai. Però l’escàndol de les comissions en la compra de màscares en el qual està implicat un seu col·laborador molt proper, entra de ple, sense matisos, en l’àmbit de la responsabilitat política. Així doncs, a favor d’Ábalos, que malgrat els indicis que en el cas Koldo García es donen, a hores d’ara no ha estat acusat ni investigat de res. En contra, la responsabilitat política que li pertoca pel fet que segur que ell sabia –i Sánchez també- que quelcom feia pudor quan el president del Govern, contra tot pronòstic, decidí rellevar-lo de ministre. Les conseqüències d’aquest nou afer és que serà molt difícil per Sánchez sortir-se’n sense danys o amb danys controlats. La paradoxa, que sigui precisament el partit amb més casos de corrupció de la història d’Espanya dels darrers anys, com ho és el PP, qui acabi capitalitzant els rèdits d’aquest nou cas. Qui sap si ens trobem davant el que podria ser el principi del final de l’era Sánchez.
2. Amb l’acord en matèria de pressupostos de la Generalitat de Catalunya que ahir varen assolir ERC i PSC, republicans i socialistes donen exemple de responsabilitat política en la governança del país, alhora que consoliden el que hauria de ser un exercici continuat de transversalitat entre partits. D’altra banda, amb l’acord, s’emet un missatge de tranquil·litat cap a Pedro Sánchez quan molt possiblement, ell i el PSOE, estant travessant un dels moments més delicats de la seva presidència.

• Dijous 29 de febrer de 2024

Els titulars de la jornada:
“L’ACA fa una guardiola de 540 milions d’euros” (El Periódico)
“Von der Leyen insta Europa a rearmar-se pel risc de guerra” (La Vanguardia)
“L’empresario Aldama, clau en la del ‘cas Koldo’” (El País)
“Ofegats en roba” (El Punt Avui)
“Von der Leyen: ‘La guerra no és impossible’” (Ara)
“Mà dura contra els delictes de trànsit” (Diari de Sabadell)

‘Europa’ de Thimoty Garton Ash és el llibre que aquests dies he acabat de llegir. Un llibre “d’història i de memòria personal, un reportatge viu del destí d’Europa des de la Segona Guerra Mundial fins als nostres dies”, segons justifica el seu autor. Un llibre, afegeixo jo, força útil per saber què ens ha passat a nosaltres als europeus el darrer mig segle i a partir d’aquest coneixement poder identificar millor allò que ens convé preservar i taxar amb cura les amenaces de retrocés cap al passat que planen sobre nosaltres i que erròniament solem donar per abolides. Un exemple el tenim en els avisos que Putin va emetre sobre la seva intenció de restituir l’espai natural de l’imperi rus; avisos als quals no en vàrem fer cas fins que els tancs russos entraren a Ucraïna. Un llibre de lectura obligada si volem entendre la complexitat del nostre continent, els seus pros i contres, en especial quant a la ‘nova era’ que va arrencar amb la caiguda del Mur de Berlín i que havia de culminar el 2022, precisament amb la invasió de Putin a Ucraïna. En aquest llibre, en el seu contingut i en les reflexions que Garton Ash ens proposa, no he pogut deixar de pensar durant la meva habitual passejada matinera, després d’escoltar les primeres informacions del dia amb les declaracions de la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von Leyen, reclamant el rearmament d’Europa atès que, al seu entendre, “la guerra no és impossible”.