Déu n’hi do de com s’estan posant les coses de la política… I és que tal com està l’ambient de les relacions governamentals (de les no relacions, hauríem d’escriure!) entre els governs amb seu a Barcelona i a Madrid, no hi ha manera d’albirar ni un bri d’esperança en quant a què la política entri de nou en el terreny de joc del diàleg que mai no hauria d’haver abandonat; d’un diàleg que ambdós governs asseguren desitjar, però que els fets de cada dia s’entesten en evidenciar que no estan disposats a iniciar. D’aquesta manera, ens anem instal•lant en el no diàleg, en els incompliments, en els greuges, en els enganys que només serveixen per exaltar els ànims de la ciutadania i radicalitzar –polaritzar si així ho preferiu– les actituds.

Sabem que perquè hi hagi diàleg cal com a mínim una condició que per necessària no és suficient: la voluntat de dialogar. Però no confonguem diàleg amb parlar, atès que diàleg –com ens recorda el Diccionari General de la Llengua Catalana–, és la “forma discursiva caracteritzada per l’intercanvi d’idees, sovint contraposades i personalitzades generalment en dos subjectes”, i parlar és simplement l’acció d’“expressar allò que hom pensa mitjançant el llenguatge articulat”. Si seguim per aquest camí del significat de les paraules, convindrem que diàleg és negociació, i que parlar té una dimensió unidireccional. I quan es tracta de negociar no es poden posar els carros davant dels bous, ni deixar-se portar per posicionaments preestablerts que al cap i a la fi són els poden ser els culpables de convertir el diàleg en un pur parlar. A la taula de negociació hom s’hi ha d’asseure amb llibertat, però amb la voluntat de pactar. I no s’ha de ser massa llest per adonar-se que les condicions necessàries per establir un diàleg franc entre La Moncloa i la Plaça de Sant Jaume no es donen a hores d’ara entre els seus respectius estadants. La corda dels retrets s’ha tensat tant que les actituds mentals dels uns i dels altres prevalen sobre les actituds polítiques, de tal manera que cada moviment d’una de les parts és interpretat per l’altra part com una mostra més de manca de respecte, de manca de lleialtat institucional.

Pensen cadascun dels actors que l’estratègia resistencialista els afavoreix, i no s’adonen, o no volen adonar-se, que al mig de la tensió que ells provoquen es mou una ciutadania que espera que els seus governs facin allò que els correspon: governar. I possiblement aquí rau la clau de volta que ens ha de permetre entendre el perquè del moment polític que vivim. Com que els temps són complicats i com que els governs estan immersos en turbulències que no controlen i que els impedeixen governar, creuen que el millor per als seus interessos immediats és disposar de punts de tensió, d’enfrontaments polítics que atreguin l’atenció mediàtica i que evitin parlar de la degradació de les polítiques que tenen a veure sobretot amb les persones, amb els seus drets, amb les obligacions socials…

Aquesta setmana mateix coneixíem unes dades exponencials en quant a l’estat de salut del nostre comportament social. D’una banda, Càrites de la diòcesi de Terrassa, informava que són 65 mil les persones dels dos vallesos que hi recorren habitualment per poder subsistir. De l’altra que mentre el número de persones milionàries a Espanya ha augmentat des que va esclatar la crisi, 12 milions de persones (27% de la població espanyola) es troben en situació de pobresa i d’exclusió. Es tracta d’unes dades que no ens poden deixar indiferents, i que en qualsevol cas reblen el clau en quant a què quelcom més que una simple crisi institucional i política entre governs ens està passant pel damunt; una crisi que ben poc té a veure amb les insolències institucionals i amb les guerres de protocol que no fan res més que jugar amb els sentiments de la ciutadania per fer oblit de demandes socials peremptòries.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 d’octubre de 2013