Fa unes setmanes, en aquesta mateixa columna, sostenia la tesi de que fossin quins fossin els resultats que emanessin de les urnes una cosa era ben clara: la cinquena legislatura constitucional –la que ara s’iniciarà– seria presidida per un nou concepte de pragmatisme polític: la cultura de la coalició i/o del pacte. No es tractava de fer futurologia política i encertar-la. Tot apuntava que cap partit o coalició disposaria d’una majoria minoritària suficient per a governar en solitari. L’establiment d’acords de legislatura estava més que anunciat. Una altra dada encara ajudava a “comprendre” la imminència d’aquesta cultura de coalició tant comuna, d’altra banda, en no pocs estats occidentals: La insistència de Convergència i Unió (CiU) en assegurar que a partir d’ara “decidirem”.

Les coses mai no són com es voldria que fossin. En política menys encara. Els escenaris polítics que partits i coalicions preveien no s’han donat en la mateixa dimensió en què s’havien imaginat. Ni els socialistes esperaven uns resultats tan lluits en el con-junt d’Espanya –tampoc a Catalunya– ni, en les previsions de CiU, es contemplava la possibilitat de perdre en el conjunt del Principat. L’objectivitat de les urnes obligava a abandonar el terreny de les il.lusions i entrar en el de la fermesa sorgit de la voluntat sobirana del poble sobre el qual bastir acords i pactes entre el PSOE i la resta de partits i coalicions per tal d’assegurar la governabilitat del país.

més qui menys –més després de les expectatives formulades des de diversos sectors de la societat– estava convençut que l’acord entre socialistes i nacionalistes per a la formació d’un govern de coalició era inevitable. Ningú no esperava –menys des-prés que els darrers mesos el president Pujol hagués fet algun que altra gest d’aproximació a les tasques de responsabilitat de govern de l’Estat– que l’actitud del president de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) en les seves negociacions amb Felipe González, fos tan dura i tan poc sensible als interessos d’Estat. Els cronistes i comentaristes polítics han explicat aquests dies com des de La Moncloa es feien creus de la duresa i de la contundència en les paraules i expressions de la conferència que Pujol concedí immediatament després de finalitzar la segona de les trobades amb González. Els mateixos comentaristes asseguren que La Moncloa tingué consciència del fracàs de la reunió en el moment que Pujol la valorà de forma tant crítica. Una actitud, aquesta de Pujol, que és lluny de la que utilitzava, per exemple, el president Tarradellas en les seves constants negociacions amb el llavors president del govern espanyol Suárez. Indefectiblement Tarradelles, en sortir de les reunions, assegurava sempre que tot havia anat molt bé i que només restava per l’acord definitiu la concreció d’un parell o tres d’extrems d’escassa importància que, posteriorment es comprobava que eren precisament els més impor-tants. L’actitud de Tarradellas deixava escàs marge de maniobra a Suárez que no li quedava més solució que afegir-se a l'”optimisme” de Tarradellas malgrat sabia de les dificultats existents. Tarradellas guanyà i “decidí” no poques batalles a través de l’aplicació d’aquesta estratègia que mai no ha estat aplicada per Pujol que ha preferit la fins ara rendible via del “victimisme”.

Pujol està deixant clar que malgrat allò que havia repetit fins la sacietat, ara “no vol decidir” i pretén fugir d’estudi amb excuses que són difícils de comprendre especialment en uns moments en els que els interessos d’Estat reclamen disposar d’un govern estable que disposi d’un suport parlamentari suficient capaç d’adoptar, sense indecisions, les mesures que cal prendre amb caràcter urgent. Aquesta era l’oportunitat històrica de CiU esperava per a “decidir”. Si la deixa passar la seva credibilitat perdrà molts enters. Els electors primer i la història des-prés demanarà, tard o d’hora, explicacions a la negativa de Pujol i de CiU de participar activament en el Govern de l’Estat en benefici també de Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r. de juliol de 1993