Un dels fenòmens que més han de preocupar a la nostra societat és el terrorisme; és a dir les accions d’aquells que volen fer prevaler les seves idees a partir de crear una situació de terror i de coerció sobre la població. La nostra ciutat no ha estat aliena al fenomen terrorista i encara recorda, amb dolor, aquella desgraciada tarda del 8 de desembre de 1990 quan ETA va fer sis víctimes mortals entre membres de la Policia Nacional mitjançant un  cotxe bomba col·locat al carrer Aparici i Guijarro de la Creu Alta o, quan uns mesos abans, el GRAPO havia fet una víctima acabant amb la vida d’un membre de la Policia Municipal.

Certament algú podria adduir que quan el terrorisme es dóna en països amb estructures no democràtics i quan és utilitzat com a instrument de resistència contra l’opressió governamental, el fenomen terrorista podria trobar alguna justificació. Sense voler entrar en aquesta qüestió, però, quan el fenomen nia i s’estén en un estat social de dret, el terrorisme no troba cap mena de justificació possible i solament pot ser conseqüència del fanatisme d’uns pocs que s’autoatorguen la condició de salvadors d’una pàtria que no poden estimar perquè no la saben respectar.

Durant el franquisme ETA havia arribat a gaudir d’algunes simpaties per la seva lluita contra la dictadura. Però des que Franco va morir i la democràcia es va instal·lar al nostre país, la presència i l’actuació d’ETA va deixar de tenir qualsevol sentit o justificació. Molt contràriament, amb la seva obsessiva i criminal carrera la banda terrorista no fa més que evidenciar que posar negre sobre blanc que res no vol saber ni de la democràcia ni de les llibertats personals i col·lectives. La trajectòria d’ETA des la transició a la democràcia i fins els nostres dies està fent, d’altra banda, un flac favor al País Basc i als partits polítics representants de les persones que allà viuen; uns partits que, en cap cas, necessiten d’ETA per a res, menys encara per decidir quin ha de ser el futur d’Euskadi.

La prova de la irracionalitat d’ETA i de la seva no disposició a respectar res ni a ningú la trobem en qualsevol dels atemptats que la banda fa, però, especialment en els darrers. D’una banda el que va acabar amb la vida d’un anònim regidor del PP a Sant Adrià del Besós. De l’altra el que va portar a terme contra José Ramón Rescalde i que sortosament no va poder acabar amb la vida d’un demòcrata i d’un vell lluitador antifranquista que, per aquesta mateixa raó, havia patit ja tortura i empresonament durant el franquisme. En aquest cas i paradoxalment, ETA, va estar a punt d’aconseguir allò que el franquisme no havia pogut fer: silenciar la veu d’un demòcrata i d’un lluitador en favor de la llibertat i del respecte entre les persones. De la mateixa manera que va silenciar la veu de José Luis Ruiz Casado, un regidor elegit democràticament pels ciutadans de Sant Adrià del Besós.

Davant aquest estat de coses, els ciutadans no podem restar impassibles i hem de manifestar-nos obertament contra els que se senten valents quan tenen una arma a les mans i quan ataquen a les seves víctimes per l’esquena; contra els que alhora són tan cobards que ni saben donar la cara ni volen defensar les seves idees públicament i democràticament perquè coneixen el resultat. Mentre els ciutadans no ens posicionem clarament i sense dubtes ni ambigüitats en el bàndol dels que creiem en la democràcia i en els seus valors, els terroristes seguiran avançant, estenent el seu règim de terror i fomentant, com ja comença a passar perillosament al País Basc, l’enfrontament civil. Que ningú no oblidi mai que en un estat social de dret, en una societat que respecta les llibertats dels ciutadans i dels seus col·lectius, el terrorisme és simplement sinònim de feixisme.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de setembre de 2000