Un dels fets més transcendents a Catalunya els darrers anys és el creixement de l’independentisme. Les causes d’aquest fenomen sociològic són múltiples, però l’actitud i la política d’estruç practicada pel govern de Madrid quant a les reivindicacions catalanes, i sobretot quant al dret democràtic a poder fer la consulta sobre el futur que volem pel nostre país, és un factor que encara que no en sigui l’únic sí que n’és possiblement el més substantiu. La història explicarà quan correspongui els per quès d’aquest procés, però a hores d’ara no és agosarat formular hipòtesis de present i de futur que condicionaran –que condicionen ja– la vida política, econòmica i social del país, al marge de si s’assoleix la independència.

Sabíem que els moviments independentistes es consolidaven quan eren impulsats per partits nacionalistes. D’aquí que fa quatre o cinc anys poc recorregut s’atorgava a l’independentisme polític català, atès que només hi havia un partit que el defensés obertament, ERC, i que en el millor dels escenaris havia aconseguit poc més d’un 17% de suport electoral a les urnes. ¿Què ha passat per què el corrent independentista hagi crescut com ho ha fet? Doncs que a l’independentisme polític s’hi ha l’independentisme social format per persones i col•lectius de procedència que molt possiblement mai abans no havien somniat en què aquesta podia arribar a ser la seva opció. Ha estat així l’independentisme ha passat de ser una opció defensada per un únic partit, a ser un sentiment social transversal que plana sobre el conjunt del sistema de partits polítics catalans. Ho demostren els posicionaments no sempre coincidents que davant la creixent aspiració independentista es donen en el sí de cadascuna de les formacions polítiques. El cas més simptomàtic és el del PSC immers com es troba en una crisi polièdrica, en la que l’actitud de la direcció en relació al dret a decidir hi està jugant un rol rellevant i que és la causa tantes desafeccions en la formació que havia estat hegemònica i socialment aglutinadora. Clar que els problemes del PSC no són únics. Tanmateix serveixen per ‘tapar’ els d’altres formacions polítiques. Sense anar més lluny, en la coalició de CiU hi conviuen també diverses ‘ànimes’, i a despit que el dret a decidir no és discutit dins la coalició governant, no passa el mateix quant es parla de model de país en què cadascun dels socis col•ligats defensa el seu. De manera semblant passa amb la coalició d’IUV, en què a partir de defensar el dret a decidir ja no entra en més detalls que el de propugnar una Catalunya social molt allunyada del model que defensa CiU des del govern.

D’aquí que una part de la singularitat que presenta avui l’independentisme a casa nostra, és ultrapassar les dinàmiques dels partits que al seu torn es veuen obligats a moure’s a remolc dels esdeveniments. En qualsevol cas l’independentisme que Catalunya respira avui –tant per la seva transversalitat social com per la seva diversitat política quant a possibles models d’Estat futurs dels quals per cert no se’n parla–, ha estès una sensació equívoca: que amb la independència tots els problemes trobaran solució. Ningú, o pràcticament ningú, planteja que el camí cap a la independència està cobert d’obstacles que només seran superats si es compta amb la voluntat explícita de la majoria de catalans i de catalanes. Una condició necessària però no suficient, a la que cal afegir la necessitat d’obrir vies polítiques de negociació que ens garanteixin que no quedarem exclosos d’Europa. Vies polítiques que passen pel diàleg entre Catalunya i Europa, però sobretot passen per la negociació entre Catalunya i Espanya. Qualsevol altre camí ens portaria a una Catalunya fora d’Europa, amb els costos que en tots els ordres i sentits això comportaria.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 d’abril de 2014