Ja s’ha desfet l’enigma. Ja se’n coneixen les claus. Tot allò que diumenge al matí era fosc, es féu clar i transparent després que les urnes mostressin la seva intimitat i proclamessin el què havia estat curosament amagat des de l’obertura dels col.legis electorals. Les urnes—els ciutadans—ja han parlat. Ara és el torn dels polítics. Ells avaluen, segons els ha anat “la missa”, els resultats i n’extreuen lectures i en formulen conclusions. Com sempre cap partit no ha perdut del tot… Potser per allò de voler veure l’ampolla mig plena i no pas mig buida. Els hi va massa. L’ésser o no ésser. A uns més que no a d’altres. Als socialistes més que als populars…

Els propers dies i setmanes assistirem a moviments estratègics importants entorn dels partits. D’ordre intern en els que, com és el cas del partit socialista, les coses no els han anat massa bé… o bastant malament. D’ordre extern pel tal d’establir un nou ordre en l’equilibri de les forces polítiques després dels resultats electorals del 12-J. Les eleccions de diumenge no eren generals, ni tampoc autonòmiques, ni tant solament locals… Es tractava de les eleccions al Parlament Europeu. Per això no pot establir-se, d’entrada, relació de causa-efecte. Ni extrapolar resultats a d’altres parcel.les—estat, autonomia, municipi—de la vida pública i política del país. Cada convocatòria electoral té un objecte ben definit. En aquest cas era el de l’elecció dels 64 eurodiputats espanyols. Però ningú no pot amagar que el resultat que es deriva de qualsevol procés electoral queda lligat al futur i s’oblida del passat. I és que, es digui el que es vulgui, cada elecció és com una mena de primàries en relació amb la següent contesa electoral. Es el girar i girar dels partits, dels seus líders, sotmesos al va i vé dels cavallets de la fira sens fi…

Diumenge passat hi va haver, però, un clar—molt clar—guanyador. No es tracta ara d’analitzar el perquè dels resultats assolits pels partits que concorrien a les Eleccions al Parlament Europeu sinó d’entreveure com aquells resultats poden incidir en el futur polític del país. I malgrat que els resultats de diumenge, com apuntava abans, res no haurien de tenir a veure pel que fa a la governabilitat de l’Estat i a l’estabilitat del Govern, sí que cal reconèixer que ara ja res no és com abans. Potser per això, presumiblement, el president del Govern, Felipe González, no tindrà altra sortida que sotmetre’s a la qüestió de confiança parlamentària, malgrat que Jordi Pujol no en vulgui ni sentir a parlar. Solament així serà possible que González sàpiga de suports certs i no es deixi portar per la intuïció dels suports suposats que a enlloc no condueixen.

I que ningú no busqui les raons dels resultats electorals del diumenge i de la derrota dels socialistes més enllà dels seus problemes interns. No ha estat la recessió econòmica allò que els ha derrotat. No han estat circumstàncies conjunturals de la política general el què ha debilitat el partit socialista i ha desanimat els seus electors. Han estat els seus mals interns, els errors en els quals han caigut una i altra vegada, les indecisions. Tot això és el què ha fet que els ciutadans no els hagin renovat la confiança i s’hagin decidit per formular un vot de càstig. Un vot que els electors socialistes guardaren zelosament el 6-J, però que ara no han dubtat en fer efectiu pel fet que Felipe González sembla no haver assumit el missatge que llavors ell assegurà que havia entès.

El futur del PSOE—del PSC a Catalunya—no serà fàcil. Davant seu s’obre un camí ple de dificultats. S’ha complert, possiblement, un cicle. A un any vista s’anuncien les eleccions municipals. A dos anys les autonòmiques. A tres les generals… Seran els “tests” decisius per als socialistes i per a l’esquerra en general. Mentre però sembla que l’hora de l’alternança ha arribat i que la dreta és ja a punt de prendre el relleu… I ho fa acabant amb un hegemonia socialista de gairebé dotze anys…

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de juny de 1994