L’equip femení de waterpolo del C.N. Sabadell es proclamava dissabte passat, per tercera vegada en la seva trajectòria esportiva, campió d’Europa. Aquest èxit de les waterpolistes sabadellenques es fonamenta en la cohesió interna entre equip i tècnics, però especialment en la motivació i en el bon fer d’un entrenador –Nani Guiu— que sap treure profit de les capacitats que posseeixen cadascuna de les seves jugadores.

Com a entitat social i esportiva que és, el C. N. Sabadell no ha quedat al marge de tensions ni de retallades pressupostàries. De fet, la primera entitat esportiva local per prestigi esportiu i per massa social, ha tingut de fer front a moltes dificultats, i s’ha vist obligada a prioritzar i prendre mesures per poder ajustar i equilibrar el seu pressupost. D’aquesta manera el govern de l’entitat que lidera Miquel Torres ha sabut estar en el seu lloc, assumir les responsabilitats que li pertocaven, i prendre les decisions que s’estimaven més adients per tal de poder preservar el prestigi social i esportiu que l’entitat sabadellenca ha anat consolidat al llarg dels pràcticament cent anys de la seva història. Sabem que el prestigi és un valor que costa molt d’assolir i que això no obstant es pot malbaratar fàcilment. El temps serà l’encarregat de dictaminar si les decisions adoptades hauran estat les addients. Però mentre la història no dicti sentència, els resultats esportius avalen l’aposta feta. I és d’aquesta manera com el valor de marca del Club continua intacte, liderat ara per un equip de waterpolistes excepcionals.

La nostra és una ciutat amb un pòsit d’entitats i d’institucions que ens han d’enorgullir, i que marquen la diferència. El C. N. Sabadell és una d’aquestes entitats en l’àmbit esportiu. Però no pas la única. I sense que el fet de citar-ne ara algunes com a exemple comporti menystenir-ne a cap d’altra, en una primera línia d’entitats culturals ciutadanes hi trobem els Amics de l’Òpera, l’Orquestra Simfònica del Vallès, l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, o en l’àmbit de l’assistència a les persones a Avant i a Êthos… També equipaments que per ser únics a tot l’Estat contribueixen a marcar la diferència, tals com l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont o el Museu del Gas. I la relació podria continuar… Però el què substantiu i comú d’aquestes i d’altres entitats sabadellenques rellevants és que en el seu origen, i ara darrera el seu dia a dia, hi havia i hi ha persones que van saber i saben imaginar i donar continuïtat al projecte pel qual treballen, treure profit de les oportunitats que se’ls presenten, i teixir complicitats quan es tracta de superar qualsevol dificultat.

El caràcter de les ciutats es forja d’acord amb el tarannà de les persones que les habiten. I un dels trets característics del caràcter sabadellenc és sens dubte la capacitat d’emprendre a partir de comptar amb ben poc. Un valor que no sempre valorem convenientment. Passa, però, que al costat d’aquesta virtut posseïm un defecte que ens afebleix: el d’anar cadascú per ell, com resa la dita popular. Sabadell es troba avui davant una nova cruïlla de camins. No és la primera, ni tampoc serà la darrera. Encertar el camí que ens cal emprendre depèn de molts factors. Alguns d’ells aliens a nosaltres. Però fonamentalment depèn de la nostra capacitat de saber estar i de saber posar en valor allò que tenim, que és molt, i de jugar cadascú des del lloc que li pertoca, d’acord amb les seves possibilitats per aconseguir un objectiu que ens és comú: el del progrés de la ciutat en tots els ordres i sentits.

En aquest context, la trajectòria de les waterpolistes del Club és metàfora d’allò que cal fer quan els factors ambientals no ens són propicis, però es disposa d’un capital humà i social que quan s’ho proposa és capaç de superar qualsevol repte. I com deia aquell: ‘Això, senyora, sí que ho tenim’.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’abril de 2014