Al pas que anem haurem de canviar -o almenys revisar- la dita popular d’origen sabadellenc que resa que “per senyors Terrassa i per homes Sabadell”. Una dita que deu el seu origen a les relacions peculiars que històricament s’han donat entre Terrassa i Sabadell i a l’ànim de buscar diferències entre la personalitat d’ambdues ciutats. Com que Terrassa -atesa la seva història i atès el seu patrimoni- ha estat una ciutat més conservadora i més senyora, els sabadellencs van decidir contraposar a aquestes condicions la de viure en una ciutat segur que mancada d’elements històrics singulars, però amb un tarannà més progressista i emprenedor.

Segons que es desprèn de les darreres estadístiques censals, Sabadell està perdent habitants que marxen cap a Terrassa a causa, fonamentalment, de què els preus dels habitatges són més econòmics que no pas els que regeixen a Sabadell. En d’altres paraules, que viure a Sabadell resulta -almenys en matèria d’habitatge- més onerós que no pas fer-ho a Terrassa. D’aquesta manera, anècdotes i dites populars a banda, comprovem com la febre del totxo i del ciment s’ha instal•lat entre nosaltres i que el frenètic ritme constructiu de la comarca no es correspon amb el creixement de la població.

Fàcil és concloure que a la comarca hi ha d’haver molts habitatges buits i que els nous que s’adquireixen obeeixen a les ganes d’”invertir” en alguna “cosa segura”. És clar que els que “inverteixin” en habitatges són, precisament, els que més calerons tenen. I aquesta “inversió” feta pels que tenen més poder adquisitiu acaba generant l’augment sense mesura del preu d’habitatges. Com sempre passa en situacions semblants, qui acaba pagant els neulers de tot plegat són les persones i/o les famílies que disposen de recursos “normals” no es poden permetre el “luxe” d’adquirir un habitatge i es veuen abocats a optar a un habitatge en règim de lloguer; un lloguer que s’ofereix, per les mateixes raons, a uns preus i en unes condicions gens favorables. No ha d’estranyar, doncs, que els fills, a l’hora d’emancipar-se i anar a viure sols o acompanyats, no ho tinguin fàcil i optin per quedar-se a viure amb els pares en l’espera de temps millors.

Així les coses, que l’habitatge a Terrassa sigui més econòmic que no pas a Sabadell no passa de ser l’anècdota que m’ha servit d’excusa per encetar aquesta meva columna d’avui. El què és realment greu és que els preus dels habitatges continuïn pujant i pujant i que per part dels governs estatal i autonòmic -que hi tenen competències-, no es prenguin mesures per fer efectiu un dels principis rectors de la política social i econòmica que s’estableix en l’article 47 del títol tercer de la Constitució Espanyola que diu que els ciutadans han de poder accedir “a un habitatge digne i adequat” i que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. Davant el què es diu en aquest article, qualsevol comentari sobra.

Diumenge, els catalans tindrem ocasió d’elegir els nostres representants per als propers quatre anys. L’Estatut de Catalunya, en el seu article 9.9 del títol primer, en referir-se a les competències de la Generalitat de Catalunya, diu que corresponen a aquesta institució: l’”ordenació del territori i del litoral, urbanisme i habitatge”. Vint-i-tres anys de govern autonòmic han servit de ben poc a l’hora de fer efectives aquestes competències. Que tampoc no se’ns oblidi això a l’hora de votar…

Publicat a El 9 Punt, el 13 de novembre de 2003