Quan hi ha qui es fa el sord i es nega a sentir les veus que des d’arreu s’aixequen. Quan hi ha qui s’entesta en defensar uns valors que només ell entén. Quan hi ha qui reclama l’aplicació d’una legalitat que per a ell no accepta. Quan hi ha qui exigeix un tracte que ell no aplica envers els altres. Quan hi ha qui es deixa portar per la covardia, no respecta els més elementals drets de l’home i no està disposat a sotmetre’s al joc democràtic de les majories i de les minories, del diàleg i de les llibertats. Quan hi ha qui ja no cal que ens expliqui res perquè pels seus actes els coneixem prou bé. Quan ens sentim ferits en els nostres valors més fonamentals. Quan els que varem sortir al carrer per les execucions sumaríssimes d’etarres pel règim franquista el setembre de 1975, vint‑i‑dos anys després hem de tornar a fer‑ho per a denunciar la intransigència d’ETA, dels seus mètodes i dels que l’hi donen suport. Quan els que s’omplen la boca de paraules contra mals tractes i tortura, els utilitzen enmig d’impressionants però sonors silencis. Quan la nostra solidaritat amb el poble basc passa perquè també allà tothom ‑absolutament tothom‑ se senti plenament lliure i pugui viure en pau. Quan hi ha qui es val de les mateixes tècniques que els feixistes utilitzaven per a fer prevaldre la seva totalitària i única raó del terror i de la por. Quan encara hi ha partits polítics que els costa massa dir les coses pel seu nom.

Quan tot això passa és quan nosaltres no hem de callar i cridar, una i mil vegades si cal, que som els que estem al costat de les llibertats i de la pau i que estem farts, massa farts, de dogmatismes messiànics que a enlloc no condueixen. És quan hem de tornar a cridar, sense por, que ja en tenim prou!

Publicat a El 9 Nou, el 17 de juliol de 1997