Els ciutadans de Catalunya ens hem pronunciat en relació a la composició que volem pel Parlament de Catalunya en aquesta nova legislatura i, de retruc, ho hem fet del govern que volem per als propers anys. Com passa sempre, dels resultats del 16-N, tots els partits i totes les coalicions se’n senten satisfets i se’n proclamen guanyadors. Els uns perquè, malgrat han baixat en vots i en escons, continuen essent la primera força política en nombre d’escons; els altres perquè, havent baixat en vots i en escons, continuen essent els que disposen de major nombre de vots populars; els de més enllà, perquè havent quedat en tercer lloc, pràcticament dupliquen els seus escons; i, els darrers, perquè disposen de més escons que no pas el que tenien en la darrera legislatura. Tot això està molt bé de cara a la galeria. Però el cert és que de ben poc serveixen aquestes valoracions quan es tracta de fer possible una majoria estable en el Parlament de Catalunya; una majoria que garanteixi un suport estable al govern de la Generalitat de Catalunya.

Els resultats electorals i de les possibilitats de coalicions per assegurar un govern estable se’n ha parlat a bastament. Analistes més experts que no pas jo, han dit la seva. D’aquí que  la meva intenció d’avui sigui el limitar-me a ressaltar dos fets que des del meu punt de vista, han estat poc considerats pels analistes. El primer és que arran els resultats electoral i siguin quins siguin els pactes finals que s’estableixin, entrarem en una nova cultura política fins ara absent al Parlament de Catalunya: la cultura dels pactes entre forces que disposen d’un pes específic parlamentari molt més igualtat que no pas en les darreres legislatures. Això farà, d’una banda, que les prepotències d’alguns partits -si és que volen governar- s’hagin de moderar; de l’altra que, en el futur, es despleguin polítiques que prèviament hauran de ser consensuades amb d’altres forces. I això serà bo perquè obligarà als partits i a les coalicions a refer els seus discursos, a renovar els seus missatges i els continguts de les seves polítiques per adequar-los a la realitat sociològica del país.

El segon fet que volia destacar d’aquestes eleccions, és que tant durant la campanya electoral com en la fase postelectoral en la qual ens trobem, han circulat i circulen per Internet -per la xarxa- cartes, escrits, arxius, pàgines, que abans abonaven o blasmaven entorn les diferents opcions polítiques i que ara es pronuncien a favor de cadascuna de les possibilitats de pacte que es poden establir, segons sigui el pensament polític dels col·lectius que les promocionen i difonen. D’aquesta manera a la xarxa hi ha qui defensa un govern de progrés atès que més 1,8 milions de ciutadans van votar a PSC, a ERC i a IC-Els Verds; hi ha qui defensa un govern nacionalista pel fet que CiU i ERC sumen més escons que no pas ho fan la resta de forces. Uns i altres volen treure profit de la xarxa per fer propaganda i justificar la seva opció. Fins i tot, a les pàgines del Telenotícies de TV3 (www.telenoticies.com) es pot votar entorn el pacte de govern que cada internauta prefereix. Per primera vegada en unes eleccions i en un procés postelectoral, la xarxa (internet) està jugant un paper al servei de col·lectius més o menys rellevants, coneguts o influents. Des d’ara ja no són només els mitjans de comunicació tradicionals els que poden generar estats d’opinió sinó que també pot fer-se a través de la xarxa i de les llistes de correu, fòrums i xats. Sigui com sigui, som davant d’un fenomen nou que caldrà seguir. Si més no perquè la xarxa es convertirà ben aviat en un canal a través del qual poder recollir l’opinió dels ciutadans sobre qüestions d’ordre polític, però també d’ordre econòmic, social, cultural…

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de noviembre de 2003