Els municipis del Pirineu català s’han posat d’acord. A partir de l’any que ve, els ciutadans que vulguin accedir a la muntanya hauran de pagar peatge. Una manera com una altra, si em permeteu la ironia, de recuperar velles tradicions. Així podrem trobar-nos novament amb la figura dels burots d’abans. Ara amb una única diferència. La que es deriva del fet que si els burots tradicionals plantaven la barraca a les entrades de les poblacions, els d’ara la plantaran a l’entrada de les propietats comunals de muntanya. I és que la solució que han trobat els municipis pirinencs catalans per tal de fer front a les despeses que els ocasiona el manteniment dels boscos comunals, ha estat la de crear una taxa de 500 pessetes/persona/any (entorn els 3,22 euros per allò de la modernitat). Qualsevol podria pensar que la suma que pretenen recaptar els municipis amb la creació d’aquesta taxa serà molt elevada. No ho cregueu pas. Les previsions situen els ingressos en l’ordre dels 500 milions de pessetes any (3,22 milions d’ecus). Una xifra més aviat baixa si ens atenem a l’enrenou que la mesura provocarà, està provocant ja. I és que el ciutadà paga impostos per tot i li costa fer-se a la idea que a partir d’ara n’haurà de satisfer un altre quan es decideixi anar a esbargir la boira a la muntanya. Si l’exemple s’estén i els municipis apliquen una taxa semblant per fer front a qualsevol tipus de despesa, caldrà que a l’hora de viatjar per les zones rurals de Catalunya, ens proveïm de diner suficient per a satisfer els peatges…

Es clar que, ben mirat, els municipis pirinencs catalans no han decidit sotmetre a l’aprovació dels seus respectius plenaris la implantació de la taxa perquè sí. Potser ho han fet només davant el poc cas que se’ls hi fa per part de l’administració a l’hora d’atendre les necessitats dels municipis i de les comarques de muntanya que suporten la pressió humana i d’oci que els arriba des de les comarques més septentrionals. Especialment en els caps de setmana i períodes de vacances. Però no és amb la implantació de noves taxes com cal fer front a la pressió sobre el medi ambient. Més aviat amb la distribució racional de l’actual càrrega impositiva. Perquè costa creure que quan, en general, es destinen recursos públics a qüestions de menor importància, la Generalitat de Catalunya en aquest cas, no sigui capaç de destinar 500 milions de pessetes per tal que els municipis pirinencs puguin tenir millor cura d’uns boscos que formen part del patrimoni natural del qual disposa Catalunya.

Cal esperar que el seny s’imposi i que la mesura anunciada no s’apliqui. No perquè no faci falta. Sinó perquè des de l’administració catalana es tingui la sensibilitat suficient per a fer front a les necessitats dels municipis i de les comarques de muntanya que, malgrat les millores assolides, continuen essent la Ventafocs de l’administració.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 23 de març de 1998