Segons que vam saber fa uns dies, la fàbrica Renault de Valladolid, ha assegurat el seu futur industrial assegurat, després que el ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, es reunís amb la direcció de la firma de la marca francesa la setmana passada a París. L’objecte de la vivita no era altra que el de tractar de la rescissió temporal de llocs de treball que la marca francesa vol aplicar a la factoria vallisoletana i la viabilitat de futur de la planta. Aquesta actuació d’urgència del ministre espanyol hauria estat correcta i encertada si no fos perquè a Catalunya, la factoria Nissan –que pertany al grup Renault— feia poc que acabava d’anunciar l’acomiadament de 1.680 treballadors i treballadores i el possible trasllat d’una part de la producció a Tailàndia.
En temps de desafectes entre Catalunya i Espanya, l’actuació del ministre espanyol d’Indústria no contribueix, precisament, a apaivagar el sentiment de desafecció existent. Si més no per una qüestió de formes: ¿com es pot anunciar a bombo i plateret la gestió feta a París per garantir la continuïtat de la fàbrica Renault de Valladolid després de l’oblit de fer qualsevol esment a l’amenaça que recau sobre 1.680 treballadors de la fàbrica Nissan a Barcelona? I no valen cataplasmes en forma de videoconferència amb la direcció de Nissan, que el ministre de Sebastián es va afanyar a programar pel divendres passat a la tarda i intentar fer front d’aquesta manera a les crítiques que començava a rebre des de Catalunya. Per cert: ¿on són, on eren, en aquesta ocasió les veus disposades sempre a acusar Catalunya de voler un tracte preferent per part del govern central?
Davant els fets, el secretari general de la UGT, José Ma. Álvarez, va agafar el bou per les banyes i es va afanyar a reclamar del govern espanyol més atenció cap a Catalunya. També una actuació ministerial com la portada a terme per Miguel Sebastián a París, per buscar fórmules de compromís per la viabilitat i futur industrial de la factoria Nissan a Barcelona. L’exigència d’Álvarez anava dirigida a la mateixa línia de flotació dels desafectes existents entre Catalunya i Espanya: haver de recordar al govern de l’Estat i a tots aquells que ho volguessin escoltar, que Catalunya és, com a mínim, tant espanyola com Castella i Lleó i que per això mateix mereixi un tracte, com a mínim similar per part del ministre d’Indústria a l’atorgat a la regió castellano-lleonesa. Per això el secretari general de la UGT a Catalunya li recordava al ministre que no es pot comprendre des de Catalunya que anés a París per parlar del futur d’una empresa que solament ha plantejat una rescissió temporal de contractes i no ho fes d’una altra que vol acomiadar a 1.680 persones.
Tanmateix, el secretari general de la UGT a Catalunya, advertia al govern de la Generalitat de Catalunya que el sindicat seria bel•ligerant cas que s’aprovés l’expedient de regulació que preveia presentar Nissan pel fet que, segons la central sindical, l’expedient no compliria amb cap de les característiques que estableix la llei i que la fàbrica barcelonina havia obtingut beneficis els darrers quatre anys. Amb aquesta actitud Alvarez no feia més que posar el dit en la nafra quant als que sempre acaben pagant els efectes de la crisi: els treballadors. I és que quan les coses van bé, aquest col•lectiu no s’acaben de beneficiar de la bonança, sota el pretext que la millora de condicions laborals pot comportar una pèrdua de competitivitat. Quan la crisi es fa present, les empreses s’obliden ràpidament de temps passats i no dubten en incoar expedients de regulació d’ocupació que acaben per afectar les economies de moltes famílies amb un poder adquisitiu limitat. No sabem com ni quan sortirem del cicle econòmic en el qual ara ens trobem immersos. Sí que sabem això no obstant, que quan se superi la crisi, els treballadors i les treballadores no disposaran de l’oportunitat d’exigir que se’ls compensi per les estretors viscudes en temps passats. És la vella cançó de si les coses van bé no les espatllem i si van malament no les empitjorem.
Publicat a Diari de Sabadell, el 23 d’octubre de 2008
Comentaris recents