Ens haurem de preguntar què té el Partit Popular (PP) contra Catalunya? Ens haurem de preguntar també si és que els catalans hem fet algun “pecat” que no plau al PP, més enllà d’haver relegat a aquesta força política al furgó de cua del Parlament de Catalunya arran la decisió de la ciutadania manifestada a través de les urnes? I és que quan observem l’actitud continuada –obstinada, anava a escriure–, ens porta a pensar que el partit de Rajoy no està, no ja per la defensa dels drets nacionals de Catalunya sinó per la seva defenestració. Només així, cas que el PP no expliqui a bastament el perquè de la seva actitud, podem interpretar la seva tossuderia en mantenir els recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut de Catalunya. I això més quan l’Abogacia de l’Estat acaba de presentar davant el Tribunal Constitucional una petició que ja ha estat admesa a tràmit, d’aclariment en relació a la circumstància per la qual el PP ha recorregut –per insconstitucionals– determinats articles de l’Estatut de Catalunya i no ha fet el mateix amb d’altres articles iguals o semblants que formen part dels estatuts d’Andalusia, de les Illes Balears, del País Valencià; estatuts que, d’altra banda, van comptar amb els vots favorables del PP quan van ser sancionats pels seus respectius parlaments.

Fa temps que ens hem adonat que el PP disposa de dues vares de mesurar, segons les coses tinguin o no a veure amb Catalunya. La darrera, quan s’ha pronunciat en contra de l’Agència Tributària de Catalunya; una agència que, casualment, sí que defensen per als territoris autònoms d’Andalusia, de les Illes Balears o de la País Valencià. Ja sabem que Catalunya no és un niu de vots per al PP i que sí que ho són les Illes Balears o el País Valencià. I aquí rau, possiblement, una de les claus de volta de la situació que vivim. Mentre el PP considera que tot és vàlid a Catalunya pel fet que no disposa d’un nombre important d’electors, el seu posicionament hagi de ser diferent en d’altres comunitats autònomes en què els vots amb els que el PP compta són importants. I, encara, conscients de què podem ser titllats de mal pensats, podríem arribar a concloure que enmig del clima de crispació per ells generat, tot allò que sigui anar contra Catalunya els acaba proporcionant simpaties i vots a la resta de l’Estat i, d’una manera especial, a Madrid.

Sembla que el PP no sàpiga massa a què juga ni tampoc les conseqüències que les seves estratègies de curta volada els pot comportar. Imaginem, encara que sigui per un instant tot esperant que això no passi, que el Tribunal Constitucional acabés dictaminant la inconstitucionalitat de tots o d’alguns articles de l’Estatut de Catalunya impugnats. En bona lògica processal, automàticament i com si de fitxes de dominó es tractés, haurien de caure –també per inconstitucionals– els articles similars als impugnats que es contenen en d’altres estatuts. És això el què busca el PP? Que la seva jugada no sigui anar només contra l’Estatut de Catalunya sinó contra tots els estatuts, fins i tot de les comunitats en les quals ells governen? Si així fos, la jugada seria altament perversa i, llavors, qui sap si per justificar-la, els populars podrien acabar donant les culpes a l’Estatut de Catalunya de què això passés… Una perversitat, però, que a les alçades que som no ens estranyaria, menys encara provenint d’un PP que a hores d’ara ha vist com els seus missatges catastrofistes sobre els quals havia muntat la seva oposició al govern, s’han anat diluint com si d’un terrós de sucre en una tassa de cafè es tractés.

El PP ens deu una explicació. Contràriament haurem de concloure que el PP té quelcom contra Catalunya i contra els catalans. I no voldríem pas que això fos així. Ni pel bé de la democràcia i ni pel bé del progrés de Catalunya i d’Espanya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juliol de 2007