És habitual que de manera ritual, instintiva i mecànica usem l’expressió “com passa el temps!”, o una de semblant, per a referir-nos al veloç transcórrer dels dies, de les setmanes, dels mesos i dels anys. Però només prenem consciència del pes i de la transcendència del col.loquial “com passa el temps!” quan ens veiem abocats a efectuar determinats tràmits administratius i burocràtics que ens posen davant la certitud de què, en efecte, el temps passa rabent. Es el cas, per exemple, de quan en vèncer el mes d’abril i començar el de maig, ens toca començar a preparar la paperasa per a la gens agraïda Declaració de la Renda. Es el cas també de quan amb sorpresa, ens adonem de què el nostre DNI és a punt d’assolir la seva data límit de vigència i hora de repetir uns tràmits els quals, no per haver-los efectuat una i altra vegada, deixen d’ésser menys tediosos.

En aquest darrer cas quan, una vegada efectuats tots els requisits, caminem cap a la caserna de la Policia Nacional per tal de recollir el nou document observarem, potser d’esquitllada, la fotografia del vell document. Una certa melangia s’apoderarà de nosaltres mentre fem repàs del temps passat. Del temps en el qual aquell petit i insignificant paper plastificat, ha format part de nosaltres i ha donat testimoni de qui som. Després, quan sortim de la caserna, deu anys s’hauran afegit de cop i volta a la fotografia del nou document. I mentre ens familiaritzem amb ell, descobrirem que l’horitzó de la nova data de caducitat se situa més enllà del 2000. Satisfets, alleugerits i reconfortats per la descoberta i pel temps que encara ens falta per arribar-hi, prendrem el DNI, el col·locarem al seu lloc en la cartera i ens oblidarem de què, certament, el temps passa. Rabent i veloç.

Publicat a El 9 Nou, el 13 de maig de 1996