El món de l’esport d’alta competició no és ni fàcil ni senzill. Darrera seu s’hi mouen alambinats utillatges al febril ritme que imposen interessos econòmics i polítics i socials. A despit que es proclami que l’esport és només això, els fets s’entesten en confirmar que l’esport és, a més de fenomen social, política d’alta volada. Perquè darrera l’esport hi ha clubs i esponsors cobdiciosos. Més enllà, en segon terme, s’hi dibuixa una massa d’afeccionats que són la sal i el pebre dels estadis. Que vibren, gaudeixen, es desencisen i que són utilitzats al pas que els és marcat pels resultats esportius de cada dia.

En el món de l’esport d’alta competició tot allò que avui és magnífic, gran, insuperable i inderrotable, demà pot trencar-se i esdevenir petit. Minúscul. Insignificant. Miserable. Buit. Foc d’encenalls. La llei del pèndol emfatitza la cadència del va i del ve dels afeccionats. Una llei que res no vol saber que no sigui de corones de llorer. Però el llorer de la victòria és el guardó dels millors. De res no serveix un honrós segon lloc. Els honors són només per als campions.

En el món de l’esport de l’alta competició peix al cove és sinònim d’èxits. De resultats i de líders buscats. Perquè en l’esport d’alta competició un equip no és un equip. Sinó un conglomerat de líders que manen i de gregaris que obeeixen. Els líders són per lluir les seves habilitats i mostrar-se grans, alts, dominants. Les mirades dels afeccionats són geloses i administrades amb usura. Són per als líders. D’ells s’espera tot. Però els líders també són humans i erren. Una vegada… i dues… i tres… I arriba l’instant tràgic en el qual aquells que els aclamaven ara els volen lluny. Ben lluny. Defenestrats. Sense compassió. Sense miraments. Fins que nous líders pugen i la roda continua girant i girant mantenint greixades màquina i engranatges.

En l’esport d’alta competició hi ha més gregaris que no pas líders. Manobres de l’esport. Ells fan la feina. Altres la llueixen. Saben que mai no seran ni Anquetils ni Indurains. Solament Poulidors. Saben que les cròniques, si un dia parlen d’ells, els col·locaran com a comparses dels grans astres. Però ells saben que els astres no haurien brillat per si sols.

L’Antoni Olmo i Ramirez és, per damunt de tot, laborant del futbol. Una vintena d’anys de la seva vida esportiva la dedica al totpoderós Barça. Al servei dels seus líders. Va aprendre l’ofici. El coneixia i el coneix a la perfecció. L’executà curosament. Des de la temporada 1976-77 a la 1983-84 en l’equip del somni. Al costat dels Artola, Reixach i Cruyff. De “Lobito” Carrasco, Schuster i Archibald… Després continuà servint al seu Barça. En els equips del planter. I un dia el líder Cruyff tornà. Investit de míster. Una nova etapa començava a Can Culé. Per l’Antoni, injustament, n’acabava una altra. El “déu” Cruyff no va voler comptar amb ell. L’equip representatiu de la ciutat nadiua d’Olmo l’acollí amb els braços oberts. I des de llavors és ell qui pilota la nau dels equips inferiors del C. d’E. Sabadell.

Avui l’Antoni se sent tranquil. Fa una setmana que se celebrà l’Assemblea d’Accionistes del C. d’E. Sabadell. El timó de la nau arlequinada sembla en bones mans. El temporal ha amainat. I ara l’Olmo, l’entranyable obrer de l’esport, se sent orgullós de contribuir en la formació de joves futbolistes que somnien en ésser líders sense adonar-se que ells pugen de pressa i que un dia, potser, cauen en picat. Que els líders avui són i demà no. Que són els manobres de l’esport, des de la seva humilitat, els que basteixen la grandesa del futbol.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 21), publicat a El 9 Nou el 6 de febrer de 1995