pm.jpg

En el temps coincideixen dos fets que d’entrada poc semblen tenir en comú. L’un, la setmana del 58è. Festival Internacional de Cinema de San Sebastián. L’altra, el Dia Mundial de l’Alzheimer, dimarts passat, promogut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per conscienciar a la ciutadania dels efectes que la malaltia té sobre les persones que la pateixen i sobre els seus entorns familiars més immediats. Aquests dos fets –Festival i Dia de l’Alzheimer–, s’han vist enguany, però, interelacionats pel fet que el festival ha acollit en la seva Secció Oficial i fora de concurs, la presentació del film dirigit per Carles Bosch “Bicicleta, cullera, poma”. Un film que, com pràcticament tothom sap, narra les vivències de Pasqual Maragall i el seu entorn en la lluita que contra l’Alzheimer van emprendre quan, a finals d’octubre del 2007, el president estat de la Generalitat de Catalunya decidia fer pública la malaltia degenerativa que li acabava de ser diagnosticada. Amb aquella compareixença d’alt impacte en la ciutadania, Maragall deixava ben clar que no es deixaria doblegar per la malaltia i que lluitaria per derrotar-la ja “que enlloc no estava escrit que fos invencible”.

I Pasqual Maragall, tossut com és està complint amb aquell seu compromís formalitzat públicament. Només uns mesos després de ser-li diagnosticada la malaltia, Maragall posava les bases del que havia de ser la Fundació que porta el seu nom i que naixia per fomentar la investigació per a la prevenció i cura de l’Alzheimer i per donar suport a programes de recerca transfronterers integradors de coneixement i d’experiències en relació al combat contra aquesta dura malaltia. Tanmateix, coincidint amb la posada en marxa de la Fundació, Maragall donava el seu vist-i-plau al projecte cinematogràfic que li havia presentat Carles Bosch, el resultat del qual és el que ara ha estat presentat dins el Festival de San Sebastián. L’estrena diumenge passat, si ens atenem al què ha dit la crítica, va ser molt aplaudida i va commoure i emocionar a tothom. No podia ser de cap més manera. La pel•lícula és un testimoni d’excepció en relació a la lluita que Maragall, la seva família i els metges lliuren dia rere dia, tractat des del rigor, amb intel•ligència, sinceritat i bon humor.

Sabem que l’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa que comporta la pèrdua de la memòria de les persones que la pateixen, fins al punt de despersonalitzar-les. Possiblement per això, l’Alzheimer sigui encara una de les malalties “amagades”. És a dir una d’aquelles malalties que els familiars de les persones que les pateixen passen en silenci i no s’atreveixen a explicar-les a ningú, fora del cercle familiar més íntim. Una situació, aquesta, que gràcies a l’actitud de Pasqual Maragall primer i de la família del malauradament desaparegut Jordi Solé Tura després, està canviant –ha canviat— fins al punt que avui es parli de l’Alzheimer amb força naturalitat. Però amb això no n’hi ha prou. Cal encara una major sensibilització i mobilització social contra la malaltia i també més implicació per part de l’administració. Si més no perquè mentre i tant no es trobi la recepta per fer-li front d’una manera eficaç, la xifra de malalts d’Alzheimer tendeix a créixer en la mateixa proporció que creix l’expectativa de vida de les persones. Benvingudes siguin, doncs, totes i cadascuna de les iniciatives que aportin el seu gra d’arena per contribuir a desamagar l’Alzheimer i per a difondre’n els seus símptomes i conseqüències. Com ho està fent Pasqual Maragall. Com ho estan fent moltes persones anònimes més que es poden sentir plenament reflectides en el film de Carles Bosch. Però ara com ara encara ens toca ser plenament conscients que fem el què fem, mai no farem prou per guanyar a la malaltia. Almenys fins que l’Alzheimer no sigui sinònim d’estigmatització de res ni de ningú. Serà llavors quan s’haurà definitivament vençut a aquest cruel enemic.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de setembre de 2010