El ‘baixador’ de la Rambla que fou enderrocat a començaments dels anys 70 del segle passat
M’ho va fer notar el creualtenc i bon amic Manel Camps quan em va interpel·lar amb aquestes paraules: “te’n recordes que enguany es commemoren els 140 anys de la concessió del títol de Ciutat a la llavors vila de Sabadell?”. He de confessar que no, que no em recordava gens ni mica d’aquesta efemèride singular. Així, que per compensar el meu oblit, vaig decidir que com a penyora dedicaria aquest espai setmanal a fer memòria succinta del Sabadell d’ara fa 140, quan la vila comptava amb prop de 18 mil habitants.
El 1877, el terme municipal de Sabadell era un bé escàs. El 1852 s’havia produït l’annexió de l’agregat de Jonqueres (de la jurisdicció de Sant Pere de Terrassa) que ampliava el nostre terme des de les actuals plaça de l’Àngel a la plaça del Batlle Marcet. Havien de passar alguns anys encara fins que no arribessin les annexions de 1904 (parròquies de Sant Vicenç de Jonqueres i de Sant Julià d’Altura) i de 1959 (barri de la Creu de Barberà). Malgrat la migradesa territorial de la vila, la indústria tèxtil de 1877 era important i estava formada –segons recollia el llavors director de la Fundació Bosch i Cardellach, Josep Torrella Pineda (Sabadell, 1910-2003), en el pregó que el 1977 serví per obrir els actes del centenari de Sabadell Ciutat– per “unes 150 fàbriques de llana i una dotzena de cotó, més gairebé 3.000 fusos en l’estam” (sic). A això afegia, que a despit que Sabadell fos una petita vila que no podia competir amb la històrica i potent Terrassa, comptava amb uns equipaments i institucions destacats per l’època, tals com “dos teatres dignes d’una ciutat: el Principal (que era com un petit Liceu), i el Camps de Recreo, amb el seu espaiós jardí, aixecat fora del casc urbà”; o d’enllumenat públic per gas (Sabadell va ser la primera població que l’incorporava a Espanya, després de Barcelona); o de “línia de ferrocarril amb dues estacions locals”: l’una ubicada a l’actual estació de Sabadell Centre i l’altra –el popular ‘Baixador’– al final de la Rambla; baixador que es va construir exprofés per rebre a la Reina Isabell II que visitaria la vila el 28 de setembre del 1860, just quan feia cinc anys que Sabadell estava enllaçada ferroviàriament amb Barcelona i quatre amb Terrassa i Manresa. La vila comptava a més amb un hospital i casa de beneficència (1856), servei de telègraf (1857) i cos de bombers (1859). Quant a institucions, tres en sobresortien: el Gremi de Fabricants de Sabadell (successor del Gremi de Paraires constituït el 1559), el Cercle Sabadellés (1856) (conegut com el Casino dels Senyors) i la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1859).
Però no tot eren pros per a la vila, ja que per contra, els sabadellencs no teníem ni un sol carrer empedrat ni, segons Torrella, “voreres i recollidors d’aigües de la pluja que queia de les teulades. Tampoc no estava ben alineada la Plaça Major, ni unides dues placetes irregulars que més tard formarien la Plaça de l’Àngel”. Per completar la descripció del Sabadell de 1877, afegiré que l’Ajuntament ocupava les dependències d’una modestíssima casa cantonera amb els carrers de la Rosa i de Gràcia. L’indret precís pot identificar-se encara pel fet que la construcció que va substituir a la casa preexistent conserva, en la llinda del seu balcó principal, la figura d’una ceba esculpida sobre pedra, que és acompanyada de la inscripció “per meam via scandam astra” (pel meu camí arribaràs a les estrelles).
Amb aquests antecedents i per donar un major pes jurisdiccional i polític a la vila enfront la veïna Terrassa, l’alcalde Josep de Calasanç Duran i Mimó proposà a la Junta Municipal, el 10 de gener de 1877, elevar a Madrid la petició de que ens fos concedit el títol de Ciutat en base l’“importantísimo desarrollo de su comercio e industria, el constante crecimiento de su vecindario y en premio de los immensos sacrificios hechos por sus habitantes con motivo de la última guerra civil” (Tercera Guerra Carlista, 1872-1876). El títol arribaria el 17 d’abril d’aquell mateix any, just quinze dies després que el mateix privilegi hagués estat atorgat pel llavors joveníssim rei Alfons XII a la vila de Terrassa.
Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de gener de 2017
Moltes gràcies Joan per aquest magnífic recordatori.