Ho confesso. Ahir, just quan m’asseia davant l’ordinador per fer front al pànic setmanal d’una pantalla blanca i un cursor que reclama que em posi a fer la feina d’escriure unes ratlles, un calfred va recórrer el meu cos. I és que seguint el meu mal costum d’esperar a l’últim moment per redactar aquestes ratlles setmanals, em vaig posar davant l’ordinador quan faltaven poques hores per tancar l’edició del diari. Va ser llavors –i d’aquí el calfred– quan vaig recordar que ens trobàvem en ple dia de vaga general i també va ser en aquell moment precís quan el meu magí començà a donar voltes entorn el dilema de si havia o no d’escriure aquesta peça. Comptat i debatut: si m’adheria a la vaga o bé feia d’esquirol. En aquesta tessitura em trobava quan vaig notar que dintre meu s’havia desfermat una lluita aferrissada. Una part del meu cos exhibia raons que m’impulsaven a escriure sense més dilacions, fent cas omís a la crida sindical. L’altra part, m’impulsava a declarar-me en vaga i a sumar-me a la mobilització. La lluita interna era frenètica, la qual cosa comportava que traspassés la feble línia que separava fer vaga de no fer-ne un seguit de vegades. Quan més tens em trobava, vaig caure en l’evidència que m’estava passant el mateix que devia està passant a molts altres mortals, als quals la crida a la vaga general els plantejava dubtes raonables. Dubtes no només pel moment i l’oportunitat de la convocatòria sinó que també per saber exactament contra què i contra qui es feia la vaga.
Transitem per temps complexos en què les incerteses creixen i les paradoxes es multipliquen dia rere dia generant confusió i desconcert entre el personal que no acaba de saber si tot és blanc i perquè, si és negre i perquè o si hi ha matisos entre el blanc i el negre. Mentre, els mercats, aquest nou gran patró que aparentment ha sorgit del no res i que tot ho domina, força a governs a prendre mesures que en altres circumstàncies segur no prendrien. Contra aquest patró es fa difícil lluitar ja que té arestes però ni una única cara ni tampoc un sol despatx. I quan això passa és quan els missatges que arriben a la ciutadania, perversament són sempre en una mateixa direcció: la situació en què ens trobem és d’alt risc i cal actuar amb prudència. I com que ningú, ni des de l’Europa comunitària en la que molts ens reconeixem, ni tampoc des dels estats sap com fer-se amb el timó de la nau que altres governen al seu gust, s’estén més la sensació que ens trobem al límit de tampoc no se sap massa què. La conseqüència: desencís generalitzat i gir polític cap a la dreta. Un gir que el què sabem és que no portarà ni més prestacions, ni tampoc més avenços socials. Més aviat al contrari. Ho comencem a veure quan en la mítica Suècia –on aquella socialdemocràcia forjadora de l’estat del benestar, després de governar 65 dels darrers 78 anys–, ha estat defenestrada per una dreta que ha jugat sense límits totes les cartes i demagògies possibles. Una dreta a la que no li ha faltat temps per assegurar que així no es pot continuar i que caldrà reconduir la situació…
En aquest context, la vaga d’ahir cremava una munició que ens pot fer falta en el futur. La qüestió, en qualsevol cas, és saber com es gestiona l’endemà d’una vaga que pels uns ha estat un èxit i pels altres un fracàs. El problema, però, continua essent que ni els uns ni els altres tenen a les seves mans massa marge de maniobra per capgirar les coses. I mentre, els mercats continuen fent de les seves.
Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de setembre de 2010
Si no fos que ja estic jubilat, compartiria els teus dubtes i els de molta gent, com dius tu, sobre si s’havia de fer vaga o no. Del que si estava segur és de la poca utilitat d’aquesta acció.
Jo, que m’agrada sempre simplificar les coses, (ja sé que no es pot fer sempre) veig el govern espanyol, el govern català, els sindicats, els empresaris i els treballadors lluitant en la guerra que no toca. Opino que caldria posar-se d’acord i enfrontar-se d’una vegada a la reforma fiscal i en base a ella enfrontar-se a les regles del joc pel món laboral. Amb això tindríem una estabilitat que permetria als mercats actuar amb una normativa més definida. Posar límits a la Banca, controlar el treball en negre, etc.
Lluitar contra una llei acabada de parir amb treballadors, que tenen problemes per arribar a final de mes, i comerciants, que o venen o presenten el concurs de creditors, no sembla una força molt forta ni un moment gaire oportú. Els sindicats han fet us al dret de queixa i prou.
Estic d’acord amb el teu article com veus.
Miquel