Déu n’hi do l’activitat internacional política desplegada aquests darrers dies pels principals líders mundials. Van començar amb la cimera del G-20 –que en la pràctica va ser una mena de G-30–; van continuar amb la celebració del 60è aniversari de l’OTAN; va venir després la cimera UE – EUA i, finalment, varen acabar amb el II Foro de les Civilitzacions. Així Londres, Estrasburg, Praga i Estambul hauran estat les capitals que han marcat l’agenda viatgera dels actuals màxims dirigents mundials a finals de la setmana passada i a principis de la que som. I en aquest recorregut, una estrella ha brillat especialment: la del president dels EUA, Barack Obama que, ara com ara, no està defraudant les expectatives que en ell s’havien dipositat. Va triomfar a Londres amb les converses de distensió EUA – Rússia i amb els compromisos amb Xina. Ho va fer en enmig d’un glamour monàrquic als palaus de Buckingham i de Windsor. També a Praga, on va ser novament protagonista al proclamar als quatre vents la seva voluntat i la dels EUA d’avançar cap a un món sense armament nuclear. I encara l’estrella Obama havia de brillar a Estambul quan va beneir l’Aliança de Civilitzacions i estendre la mà dels EUA al món de l’islam en un clar gest de pau.

A fe de ser sincers, aquesta atapeïda setmana de reunions i cimeres prèvia a la Setmana Santa, segurament passarà a la història per haver estat els dies en què es van gestar les bases per a l’establiment d’un nou ordre internacional ben diferent del que G. Bush va predir per després de la Guerra de l’Iraq. Els màxims dirigents mundials, en aquesta ocasió, han apostat per sumar més que no pas per restar esforços, possiblement obligats també per les circumstàncies del moment; un moment en què cal avançar cap a la superació de, com a mínim, dos grans reptes: d’una banda la crisi econòmica que afecta tot el món; de l’altra, frenar l’escalada de desencontres entre països com a pas primer per pacificar conflictes existents.

Des d’un punt de vista estrictament espanyol, només la crisi de govern desencadenada dissabte passat –que es va tancar abans d’ahir amb el nomenament i relleu de ministres–, haurà eclipsat l’èxit que Rodríguez Zapatero ha obtingut al llarg d’aquest periple. I és que el president espanyol ha jugat en aquesta ocasió les seves cartes amb encert. Ha estat a més un dels dirigents que ha pogut “tocar” Obama i ser distingit per ell amb el títol d’amic. Un títol de significat notablement diferent al que Bush atorgà d’amic a Aznar. D’altra banda, el president nordamericà, amb la seva presència i amb la seva intervenció al Foro de les civilitzacions, ha reforçat el prestigi internacional de Rodríguez Zapatero, atès que, com es recordarà, el Foro va respondre a una iniciativa que el president espanyol va formular davant els assistents al debat general del 59è període de sessions de les Nacions Unides, el novembre del 2004. Tot plegat ha fet possible que aquests dies Rodríguez Zapatero restablís la relació amb els EUA i tanqués un massa llarg període de cinc anys de pràcticament no diàleg entre Espanya i els EUA. Queda per la història i per l’anècdota esperpèntica, l’estranya relació entre els llavors presidents Bush i Aznar amb peus sobre la taula, fotografia de les Açores i guerra de l’Iraq incloses. Obama i Rodríguez Zapatero enceten una nova etapa i més enllà del fet que comparteixin dia de naixement, la química que sembla existir entre ells, només beneficis ha de reportar. Espanya torna ara a comptar en el tauler de la política internacional.

A la vista doncs del què ha passat aquests darrers dies en l’escenari de la política internacional, no s’haurien de menysprear els resultats assolits pels líders polítics d’arreu del món en les reunions de Londres, Estrasburg, Praga i Estambul. Si més no perquè després d’aquests encontres, tot apunta cap a què el món ha començat a canviar el llenguatge fins fa poc habitual de la força de les armes, pel de la força de les armes del llenguatge. I en això no hi veiéssiu pas un simple joc de paraules. Més aviat hi hem de veure el desig manifest de la majoria dels humans que res no voldríem saber ni de guerres ni de conflictes. Es tracta, en definitiva, de fer realitat un nou ordre internacional en el qual la solidaritat i la cooperació entre pobles en sigui la constant. I avui, somniar en això, potser no ens costi tant com ens costava ara fa un any… o ara en fa set.

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 d’abril de 2009