Un vell amic fa temps que em persegueix. Em proposa entrar a formar part d’un negoci que, segons ell, té molt de futur. Es tracta de treballar i de posar a punt -en la forma i en el fons- uns diorames naturals capaços d’explicar el què havia estat, físicament, el nostre país. Confesso que fins ara no li havia prestat la més mínima atenció. No pas perquè no hi confiés -que no és el cas-, si no més aviat, per no haver-me de plegar a l’evidència d’una visió pessimista en relació al futur del nostre territori. I, posats a confessar, m’acuso que després de moure’m durant la Setmana Santa i observar les  destrosses medioambientals que arreu s’estan produint que amenacen en canviar-nos fins i tot el paisatge, hauré d’acabar acceptant -mal que em pesi- la proposta del meu amic i posar-nos-hi a treballar abans no sigui massa tard.

Com que no tinc la seguretat que ningú que hagi arribat fins aquí entengui massa res del que fins ara ha llegit, millor serà que expliqui la idea dels diorames naturals que atresora el meu amic. Estic segur que ho comprendrà i no ho considerarà cap deslleialtat envers ell. Contràriament algú podria suposar que a mi em falta més d’un bull. Anem, doncs, al gra. El meu amic està convençut -i confesso que ara també jo amb ell- que entre tanta nova carretera, tantes autopistes i accessos indiscriminats, tants trens d’alta velocitat, tants túnels projectats, tant creixement inversemblant de ciutats i tan desplegament d’urbanitzacions  sense excessiu control, no tardarà a què no quedi pràcticament res no només del Vallès (com ironitzava Joan Oliver) sinó del nostre país. Per això, el meu amic s’ha entestat en què hem de començar a treballar i conservar uns pocs indrets al llarg i ample del país, en els quals poder situar uns diorames naturals gegants en els quals reproduir fil per randa allò que ha estat Catalunya fins el desastre que els suposats avenços generen i que, juntament amb la manca d’una política coherent d’ordenació del territori, acabaran esquarterant comarques i foragitant de les menys poblades, els pocs habitants que hi resten.

Comptat i debatut, la proposta del meu amic passa per disposar d’uns espais naturals en els quals, físicament i virtual, es puguin reproduir paisatges ja desapareguts i activitats caducades, talment com si d’un museu viu, immens i natural es tractés. El meu amic, que ha pensat pràcticament amb tot, assegura que amb aquesta instal·lació de diorames en punts estratègics de Catalunya, es crearien llocs de treball pel fet que els diorames precisarien del concurs de personatges reals (des de pastors a pagesos, passant per artesans, capellans, llenyataires, xolladors, ferrers, sabaters…). La idea del meu amic és que amb cada diorama que es crees, s’edités una guia il·lustrada per tal que els visitants els fos fàcil i còmode conèixer i reconèixer cadascuna de les accions i de les activitats que en el diorama es desenvolupessin. Opina el meu amic que s’hauria d’establir un horari de funcionament del diorama molt estricte i, per exemple, coincidint amb les hores, es pogués escoltar el cant d’un ocell diferent el qual, en aquest cas virtualment, es podria veure enfilat dalt d’una branca degudament senyalitzada; coincidint amb els quarts, ramats de bestiar -també virtuals- passarien pel davant dels visitants mentre una veu en off n’explicaria les característiques i el pastor -real en aquest cas- interpretaria conegudes tonades populars i narraria rondalles de les d’abans. El quadre es complementaria amb els olors escaients, aconseguits a través de tractaments digitals.

Perquè continuar… Em sembla que no cal i el meu amic ho agrairà. No fos cas que els americans, que són molt bèsties, patentin la idea del meu amic i, el què és encara pitjor, que ni ell ni jo puguem de fer un bon negoci…

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’abril de 2000