Fa ja un mes que el nou govern de la Generalitat de Catalunya va prendre possessió. Des de llavors fins ara, el tripartit ha posat de manifest bones intencions i en evidència que no li serà fàcil consolidar una cultura sòlida de govern de coalició. No obstant això, el tripartit ha demostrat també la seva decidida voluntat de canviar les coses i de resoldre crisis i desencontres entre els membres de la coalició amb celeritat i sense excessives fissures. De ben segur que -tal com s’ha posat de manifest en la recent crisi que ha portat a la dimissió de Carod Rovira com a Conseller en cap- haurem d’assistir encara a noves possibles discrepàncies que, com s’ha demostrat fins ara, seran aprofitades fins l’extrem pels que són en contra del tripartit per extreure’n rèdits electorals. En qualsevol cas, aquestes situacions de crisi i de discrepància acabaran també atorgant solidesa i eficàcia a la gestió del tripartit.

Al marge d’aquestes gens menyspreables consideracions aquests dies, la nova etapa de govern tampoc no ha començat massa bé per al tripartit en haver de fer front als vents que bufen a la contra, conseqüència del fenomen de la deslocalització que ens afecta de ple i que pot afeblir l’actual teixit industrial de Catalunya. Philips i Samsung, són els primers noms de multinacionals que en l’actual conjuntura política catalana, han fet públics els seus plans de marxar de Catalunya per ubicar-se a altres indrets en els quals la mà d’obra és més barata. De la mateixa manera que fa unes dècades Catalunya i Espanya era terra d’acollida d’empreses multinacionals, gràcies als baixos costos de la mà d’obra que aquí es donaven, ara són altres els països en vies de desenvolupament que ens prenen el relleu tant per les seves possibilitats de creixement com pels baixos costos salarials. Estem patint les conseqüències d’un procés anunciat potser d’una manera accelerada, però anunciat al cap i a la fi.

Davant aquesta situació s’imposa l’impuls d’una renovada política industrial per Catalunya que assenti les seves bases en l’aposta per sectors emergents i en l’oferta de serveis avançats per a les empreses. Per fer-ho possible calen més i millors infrastructures, més i millors comunicacions així com una alta capacitat de recerca i desenvolupament i una formació qualificada i especialitzada. Només d’aquesta manera podrem consolidar la nostra presència en sectors estratègics i de futur com ho són, d’entre d’altres, la biomedicina, l’aeronàutica, la nanotecnologia o les telecomunicacions. Per aconseguir-ho i per fer possible que el futur industrial de Catalunya sigui més prometedor que no pas ara, cal establir un pacte entre la societat, les empreses, l’administració i la universitat. Un pacte que potenciï el paper que cadascuna de les parts ha de jugar d’una manera efectiva, coordinada i eficaç. En unes altres paraules, és l’hora de la inversió en talent, en recerca, en I+D+I. És l’hora de l’aposta per indústries de tecnologia punta que precisen d’una mà d’obra molt ben formada i altament qualificada. És l’hora que des de la universitat es doni resposta en formació, en recerca i en transferència de resultats de la recerca, a les demandes que d’aquestes noves empreses i d’aquest nou teixit industrial arribin.

No ho té fàcil el nou govern per superar el moment econòmico-industrial pel qual estem transitant. Li caldrà molt esforç, més imaginació i gran capacitat de persuasió per fer comprendre a tothom que només amb l’esforç conjunt de la tota la societat ens ha de ser possible superar els actuals moments d’incertesa i afrontar la reconversió industrial amb optimisme i confiança. Les bases per fer-ho hi són. Disposem de teixit empresarial. Disposem d’universitats qualificades. Disposem d’un govern que és l’expressió de la voluntat d’un ampli sector de la societat catalana. Solament falta que ens arremanguem, que ens posem el vestit de la feina i que ens disposem a recuperar el temps perdut.

Publicat a Diari de Sabadell el 29 de gener de 2004