Després d’una setmana de ponts i aqüeductes, preàmbul d’unes festes que diuen, diuen, diuen… són de joia, de pau i de bons desitjos, regiro el meu bloc d’anotacions i em trobo amb aquestes notes d’entre moltes altres.

La primera. Si escric que vivim temps convulsos, no faig res més que posar de relleu una veritat com un temple, atès que els efectes d’aquesta convulsitat els percebem en forma  d’un cert malestar social i revel·lia. Malestar i revel·lia, però, que tampoc no ens són pas exclusius, a despit que en d’altres indrets s’expressin en formes ben diverses i no sempre en la direcció que des d’un punt de vista social de progrés i de valors democràtics serien convenients. Com a exemple, els resultats que s’han produït en les darreres eleccions presidencials als EUA i els que han estat a punt de produir-se a Àustria, també en l’elecció de nou president; o en la resolució dels referèndums convocats pels governs del Regne Unit i d’Itàlia per conèixer l’opinió de la ciutadania quant al Brexit i a la reforma de la Constitució, respectivament. ¿No serà tot plegat un més dels efectes d’una ciutadania cansada de ser l’ase dels cops d’una crisi que ha maltractat tant a les classes mitges i populars com ha beneficiat a les més poderoses? ¿No serà, tanmateix, que la ciutadania està farta de tantes promeses governamentals incomplertes una i mil vegades, i de la manca de sensatesa i de decisió dels governs per plantar cara als molts problemes que un món i una societat cada vegada més global i més desigual planteja?

La segona. Potser amarats d’efecte nadalenc, assistim a un infructuós intercanvi de missatges entre governs (el d’allà i el d’aquí) que, diuen, estan disposats a dialogar. No vull dubtar (només faltaria!) de la ‘bona voluntat’ que anima –sobretot al govern de Madrid–, de diàleg amb el de Catalunya, a despit que al llarg dels darrers quatre anys s’hagi negat a aquesta possibilitat. Clar que el diàleg mai no pot ser imposat perquè el diàleg, segons el Diccionari General de la Llengua Catalana (DGL), és una “forma discursiva caracteritzada per l’intercanvi d’idees, sovint contraposades i personalitzades, generalment entre dos subjectes”. En aquest context, quan el govern de Madrid opta per continuar mantenint ben activa la línia de judicialitzar la política, l’oferta de diàleg que fa és poc creïble. El conflicte que avui es dóna entre la legalitat a la que el govern de Madrid apel.la i la legitimitat que assisteix al de Catalunya, només pot resoldre’s via negociació que, també segons el DGL, equival a “tractar d’un afer mútuament amb un altre o amb altres per arribar a un acord” o, per si des de Madrid no ho entenguessin “tratar asuntos públicos o privados procurando su mayor logro” tal com s’indica en el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española.

La tercera. El president Puigdemont ha convocat la cimera pel referèndum de la independència que el proper 23 de desembre reunirà els membres del Pacte Nacional del Dret a Decidir. L’objectiu de la trobada és, se suposa, teixir un consens polític i social al voltant de la consulta. Atesos els moments que vivim, les interpretacions quan a la convocatòria són tant múltiples com múltiples són les visions que sobre el futur del país nien a la societat catalana. D’aquí que aquesta cimera s’hauria de veure com a una oportunitat –i una mostra de diàleg social i polític a Catalunya–, i no pas com a un acte litúrgic inscrit en les zigues-zagues del processisme.. A les alçades de la pel·lícula que estem, amb uns posturismes que tenen molt de tàctics i poc d’estratègics, no hi pot haver dubtes que tard o d’hora la consulta s’haurà de fer d’una manera negociada. Acceptar això i posar-nos prèviament d’acord nosaltres mateixos, és un factor estratègic per aconseguir el país que volem. ¿No creieu que ja és l’hora de la POLÍTICA, així en majúscules?

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de desembre de 2016