El discurs de cap d’any de l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, ha animat el “cotarro”. La seva proposta de vertebrar una metròpolis sabadellenca ha estat causa de molts comentaris, especialment des de Terrassa. No entraré en el fons de la proposta de Bustos. Sí, però, que ho vull fer en relació a un dels retrets que feia a Sabadell un terrassenc, i això no obstant amic, en comentar la qüestió. Miquel Solé escrivia que el “tradicional cofoïsme sabadellenc” havia portat a què la ciutat perdés passada. Una opinió que no comparteixo perquè si alguna cosa Sabadell no és, és ser cofoia. Més aviat, si repassem la història, constatarem que Sabadell ha estat sempre una ciutat contestatària, inconformista i fins i tot revolucionària; valors que es troben en la base mateixa de la seva especial forma de ser, d’obrar i de comportar-se, ben diferent a la de Terrassa… D’exemples en sobren. Potser, el més il•lustratiu, el trobem en l’expressió popular que atribueix als terrassencs el caràcter de senyors i als sabadellencs el d’homes…

En qualsevol cas, la picabaralla –ara en versió metropolitana–, deixa clar que Terrassa i Sabadell continuen entestades en mirar-se de reüll (no fos cas!) i en fer veure que no es coneixen. Ben mirat, la conseqüència positiva d’aquest tradicional plet de rivalitats, és que ni l’una ni l’altra poden adormir-se… Llàstima, tanmateix, que ni Terrassa ni Sabadell es trobin en situació de poder donar lliçons. Entre altres coses perquè a cap d’ambdues ciutats res no els és sobrer…

Publicat a El 9 Punt, el 2 de gener de 2003.