Dibuixava el malaguanyat Perich, un dels seus personatges, d’aparença benestant però d’actitud prepotent, proclamant el principi de què la justícia és igual per a tothom. Al seu costat, un altre dels personatges sorgits del llapis del dibuixant, en actitud socarrona, afegia agudament que en alguns casos la justícia era més igual per a uns que no pas per a uns altres. Carles Navarro, un militant socialista de trajectòria democràtica i honesta, continua privat de llibertat a Can Brians, arran el desenllaç del cas Filesa. Navarro es troba en la mateixa presó de la qual, a començaments d’any, va sortir-ne l’exsenador Josep M. Sala. A la presó, hi continuen també, altres condemnats pel mateix cas, a despit que els seus noms ens siguin pràcticament desconeguts. Tots ells són i han estat boc expiatori de la hipocresia dels partits polítics pel que fa a la qüestió del seu finançament.

No escapa a ningú que vulgui ser equànime, que el tractament judicial que ha merescut el cas Filesa ha estat diferent al de casos semblants en els que el finançament dels partits polítics ha passat per les sales de la justícia. Els noms de Zamora, Sóller, Naseiro… ens fan memòria immediata de casos de finançament irregular de partits resolts amb rasers –sentències i penes– que res no tenen a veure amb les que s’han derivat del cas Filesa. I que ningú no vulgui interpretar aquesta constatació com una excusa de res ni com una justificació per a ningú. Més aviat com una evidència del cinisme i de la hipocresia que anima a la societat a l’hora d’avaluar fets semblants amb finals no coincidents.

Però si no és pas fàcil d’entendre l’aplicació de criteris diferents a l’hora d’administrar justícia en casos semblants, tampoc no és senzill de trobar explicació al fet que des de que Josep M. Sala ha abandonat la presó, pràcticament ningú no es recordi de la resta dels inculpats pel cas Filesa. Mentre Navarro, Oliveró i la resta d’inculpats continuïn privats de llibertat, no trobaran justificació els silencis del PSC. Del PSC i del PSOE, que fou l’organització que es va beneficiar del finançament que, d’acord amb la sentència, Filesa gestionava de manera irregular.

Que ningú no s’enganyi. El PSOE ha pagat, amb Filesa, els neulers d’una situació que s’hauria d’haver resolt fa temps, mitjançant una llei que regulés definitivament la sempre complicada qüestió del finançament dels partits polítics. Perquè en aquesta història no hi ha pràcticament ningú que estigui lliure de culpa. I si el PSOE ha pagat els neulers de l’incorrecte finançament dels partits, el PSC i uns pocs dels seus militants, els ha tocat carregar amb el pes d’un mort –d’una sentència– que, en qualsevol cas i com a mínim, no els correspondria només a ells haver de suportar.

Al marge d’aquestes consideracions, vistes com van les coses a Espanya pel que fa a la justícia, cada vegada és menys difícil comprendre què és el què està passant en l’àmbit judicial. Preocupa, sens dubte, el funcionament d’una justícia amb vares de mesurar diferents segons de qui es tracti. Preocupa també la politització a la qual està sotmès el poder judicial, com és fàcil de comprovar diàriament. Però ha de preocupar més encara, una justícia amb uns responsables que sostenen uns molt personals punts de vista. Com ha estat en el cas de les opinions que sobre la bondat de les dictadures a sudamèrica va escriure el Fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Eduardo Fungairiño, amb el vist-i-plau –per passiva– del Fiscal General de l’Estat, Jesús Cardenal i amb la complaença –en primera instància i per omissió— tant del partit que dóna suport al govern com de les forces polítiques que li fan costat, a despit de la posterior rectificació per part de CiU. Hora deu ser de posar ordre en el cada dia més complicat i enrarit àmbit de la judicatura espanyola. Contràriament els ciutadans, com feia l’irònic personatge de Perich, faran seu allò de què la Justícia és més igual per a uns que no pas per a uns altres. I en un Estat de Dret, la justícia ha d’estar –inequívocament– al servei de la democràcia, de la llibertat i dels drets dels ciutadans.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de gener de 1998