Va ser l’estiu de l’any 2007 quan als EUA va desfermar-se la crisi financera a partir de la desconfiança creditícia envers les hipoteques surprimes. Europa es va mirar l’esclat d’aquella crisi de reüll, talment com si aquí no tinguéssim res a veure amb hipoteques escombraria. A Espanya, llavors en plena efervescència de la bombolla immobiliària, se’ns assegurava que la crisi financera americana no ens afectaria massa. Però només va caldre que passés un any perquè la crisi de les surprimes traspassés l’Atlàntic i caigués sobre Europa reconvertida en una crisi econòmica que va posar al descobert els grans dèficits econòmics acumulats a la Unió Europea (UE), especialment pels seus països perifèrics. Tampoc llavors –finals de 2008–  es va voler reconèixer els riscos que la crisi havia de comportar, ni es va avaluar el dany que podia ocasionar-nos atès que el nostre model de creixement econòmic ‘d’èxit’ s’havia edificat –i mai més ben usada aquesta expressió– damunt la feble i especulativa indústria del totxo. Els mercats i la Merkel van creure que la forma més eficient d’acarar la crisi era amb la contenció del dèficit fos com fos, la qual cosa volia dir imposar mesures molt dures als països que requerissin ser rescatats. Els experts no van perdre massa temps en analitzar si el remei podia acabar essent pitjor que la malaltia a combatre. Els fets han demostrat que amb l’aplicació de mesures només d’austeritat, no s’ha fet més que aprofundir en la crisi. I només això, sinó que de retruc ha provocat que la crisi prengués una preocupant dimensió social com a conseqüència, d’una banda, de l’empobriment d’una part important de la ciutadania que veu com els seus ingressos i recursos econòmics van disminuint dia rere dia; i de l’altra, per la pèrdua de credibilitat de la ciutadania envers els polítics i les institucions arran els casos de corrupció que afecten a tots nivells.

La suma de tot plegat fa que entre la ciutadania s’estengui la convicció de que amb el pretext d’haver de sortir de la crisi com sigui, s’erosionen els pilars bàsics de l’estat del benestar, amb la sanitat i l’educació al capdavant. El més greu és que malgrat l’abast i les dimensions d’aquesta crisi social, els partits polítics i els sindicats no semblen disposar de massa respostes i alternatives. El resultat es reflecteix en el procés continuat de pèrdua de credibilitat que els sondejos d’opinió reflecteixen en quant als partits polítics i als sindicats. I mentre la desafecció entre ciutadania i política creix, els drets socials i laborals es deterioren. En aquest context, no hauria d’estranyar a ningú l’eclosió de moviments i plataformes de ciutadanes i de ciutadans disposats a fer-se sentir, fins i tot utilitzant formes que fins ara no s’havien vist.

El panorama és delicat. Els governs i els partits polítics, atrapats en la teranyina de la pèrdua de credibilitat, no semblen massa disposats a admetre els seus errors. Prefereixen treure’s el mort de sobre com poden i responsabilitzar a altres dels mals que ens afecten. No s’adonen que a les alçades que som els discursos són sovint sobrers, i allò que manquen són acords i actuacions immediates per regenerar la democràcia, per acabar amb la corrupció, per garantir els drets laborals i socials, per recuperar la confiança en les institucions. Mentre, el carrer serà cada vegada més l’escenari des del qual la ciutadania reclamarà ser escoltada. Que ningú no s’enganyi. No es tracta, com des del govern se’ns vol fer creure, de quatre eixelebrats antisistema. Es tracta de persones i de col·lectius farts d’aquesta peculiar manera d’entendre una justícia social que és condescendent amb els corruptes i defraudadors, i inflexible amb els que els falta pràcticament tot. A l’inrevés, com a mínim, de com hauria de ser…

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 d’abril de 2013