El ministre portaveu del Principat, Enric Pujal, anunciava no fa pas massa, la imminent introducció de canvis en la legislació andorrana per tal que Canal+ pugui veure’s en les llars dels habitants de les valls d’Andorra sense que això signifiqui cap mena de vulneració a la llei vigent. El problema legal que no autoritza, ara com ara, la recepció del canal de pagament, rau en la programació i difusió de pel·lícules pornogràfiques que Canal+ fa la nit dels divendres, la qual cosa -l’emissió de pel·lícules “porno”- va en contra del que es disposa en les lleis andorranes. Si no es procedeix a modificar aquelles lleis, el canal de peatge no podrà comercialitzar-se a Andorra o, com s’havia suggerit, solament podria fer-ho sota la condició que es “tallés” la recepció del senyal de Canal a Andorra en el moment de l’emissió de pel·lícules pornogràfiques.

Al marge de la curiositat de la trava legislativa que dificulta momentàniament la recepció de Canal+ a Andorra, és un fet relaxant que mentre a Espanya s’està assistint a una impressionant guerra mediàtica -que comença amb els drets televisius sobre la retransmissió de partits de futbol i continua amb la titularitat de les plataformes digitals, de les quals, per cert, tothom en parla però ningú no sap massa de què va la història-, aquí a Andorra, lluny, o més ben dit al marge, del fragor de la batalla, els trets passin per la necessitat de modificar la legislació, com a pas previ per l’autorització del ple funcionament del primer canal de pagament en territori andorrà.

Més enllà, però de l’anècdota andorrana i de les vísceres espanyoles, no cal que ens preocupem d’allò més perquè, vulguem o no, no tardarem massa, ni a Andorra ni a França ni a Espanya, en disposar d’una gran oferta de canals de televisió, els quals ens arribaran per satèl·lit primer i per cable més tard, sense fer cas de fronteres naturals o polítiques. Seran -són ja- canals de televisió que ens arribaran d’arreu i en els idiomes més diversos. En aquesta marea d’imatges que se’ns anuncia bo seria que poguéssim disposar d’una oferta en català que fos, no només suficient, sinó que també de suficient qualitat i que surés enmig de l’allau de “bits” que s’apropa. Una oferta televisiva que s’ocupés de satisfer les preferències i els interessos dels ciutadans que, com a patrimoni comú, tenim una mateixa llengua.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 12 de març de 1997