Caldrà preguntar-se novament, si no comença a ser hora de procedir a la renovació parcial del Tribunal Constitucional i d’aquesta manera poder deixar enrere l’espectacle, certament lamentable, que entorn aquesta alta magistratura s’està oferint des de fa ja massa temps. Caldrà preguntar-se si no comença a ser hora de portar a terme aquesta renovació, fins i tot abans que amb l’actual composició es dicti cap mena de sentència en relació a l’Estatut de Catalunya que va ser ratificat per la ciutadania ara farà justament dos anys. Abans, però, d’entrar en el perquè de la necessitat d’aquesta urgent renovació parcial del Tribunal Constitucional, valdrà la pena fer memòria d’algunes assenyades consideracions aportades pel catedràtic sevillà de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo, a través d’un article escrit per ell mateix fa uns mesos. Es preguntava Pérez Royo en l’esmentat article per si tenia “sentit que una norma aprovada [per referèndum] fos sotmesa al control de constitucionalitat d’un òrgan jurisdiccional”. Per tal d’argumentar el seu posicionament contrari a què això pogués ser d’aquesta manera, el catedràtic sevillà esgrimia que els Estatuts d’Autonomia són Lleis d’Estat resultat d’un pacte entre un Parlament autonòmic i les Corts generals; un pacte que, a més, “ha de ser ratificat per referèndum pel cos electoral de la comunitat autònoma afectada”. Com que el resultat d’aquest pacte, en aquest cas en forma d’Estatut de Catalunya, s’acaba publicant en el BOE amb rang de Llei Orgànica, segons Pérez Royo no té cap mena sentit que l’Estat –que les Corts Generals– el puguin modificar sense que abans s’estableixi un altre pacte entre el Parlament de la Comunitat Autònoma i el de l’Estat i, en conseqüència, una nova intervenció –via referèndum– de la ciutadania de l’autonomia corresponent. L’argument sembla força sòlid i la conclusió clara: el Tribunal Constitucional no seria ningú per poder resoldre entorn una norma com l’Estatut de Catalunya, que ha estat el resultat d’un pacte establerts entre dos Parlaments i que, després, ha estat ratificat a més per referèndum.

Tot això sense entrar a valorar el moment pel qual transita el Tribunal Constitucional, amb una pèrdua evident de prestigi davant la ciutadania que assisteix, astorada, a les recusacions continuades que entre els seus membres. En unes altres paraules: la ciutadania no mpot respectar un Tribunal que no és capaç de respectar-se a ell mateix. D’aquí que la credibilitat del Tribunal Constitucional espanyol estigui, ara com ara, sota dubte. Especialment des que els recursos contra l’articulat de l’Estatut de Catalunya varen entrar a la seu d’aquesta alta magistratura i la politització dels seus membres es va començar a fer més evident. Val a dir, a més, que l’actitud intransigent del Partit Popular que s’ha negat sempre i en tot moment a tractar de la renovació parcial reglamentària dels seus membres, ha contribuït a visualitzar un Tribunal Constitucional que es mostra dividit entre magistrats progressistes i magistrats conservadors. Els primers, pretesament orbitarien entorn posicions del PSOE mentre que els segons ho farien entorn les posicions del PP. La mort sobtada, però, d’un dels membres de l’alt Tribunal diumenge passat, podria ser la gota d’aigua que fes vessar el got i que posés en evidència la urgència de no mantenir per més temps la situació actual del Tribunal Constitucional i procedir, per tant, a la seva renovació parcial i la del Consell General del Poder Judicial. I això abans, fins i tot, que el Tribunal dicti sentència en relació a l’Estatut de Catalunya. Com amb molt encert deia Miquel Roca divendres passat a Barcelona, els actuals membres del Tribunal Constitucional haurien de dimitir, si més no, per “dignitat”. I és que a les alçades de la pel•lícula en què ens trobem, qualsevol resolució que pugui sortir del Tribunal Constitucional, serà necessàriament interpretada en clau de la politització que pateix l’ens; una politització que ens res no l’afavoreix a l’hora de vetllar pel compliment del què es diu en la Constitució i de garantir que mai no es vulnerarà el dret de la ciutadania, representada pels seus parlaments autonòmics i estatals, d’establir els pactes que en cada moment considerin oportuns i que siguin ratificats per la ciutadania. O això, o haurem de recordar als alts magistrats que la sobirania popular resideix en la ciutadania i no pas en la judicatura.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de maig de 2008