Fa unes dècades era habitual que aquells que esmerçaven el seu temps en la gestió de la “cosa pública”, reflexionessin de tant en tant en relació a la seva activitat i es preocupessin de deixar constància impresa del seu pensament, les seves idees i de la forma d’entendre la societat i el món del seu temps. Aquesta afecció dels polítics féu que les doctrines i les idees que defensaven passessin a la posteritat i que ens fossin útils com a referent a partir del qual poder entendre millor el com i el perquè de les actuacions i dels posicionaments socio-polítics dominants en cada moment històric. Això ha fet que ara disposem d’un legat escrit, cedit per personatges pertanyents als àmbits de la política i del pensament social de la Catalunya de començaments de segle. Es el cas, per citar uns pocs exemples, d’Enric Prat de la Riba (amb “La Nació i l’Estat” i “La Nacionalitat Catalana”), de Francesc Cambó (amb “El Catalanisme regeneracionista”), d’Antoni Rovira i Virgili (amb “Catalunya i Espanya”), de Josep Torres i Bages (amb “L’Església i el regionalisme”)…

Difícil seria esbrinar si a causa del ritme trepidant imposat per l’actual forma de vida o bé pel creixent protagonisme dels mitjans de comunicació en la pretesa circulació de les idees, el cert és que actualment són rars els articles i les publicacions relacionats amb el pensament i amb la reflexió política i signats pels polítics que tenen cura del bon funcionament de les institucions. Com sempre s’esdevé però, les generalitzacions, sense més matisos, poden ésser excessivament reduccionistes i equívoques, i el cert és que hi ha algunes i honroses excepcions que, per allò de no ferir cap mena de susceptibilitat, no penso destacar. En qualsevol cas es pot convenir que hi ha una certa pobresa pel que fa al debat polític que s’hauria de generar des de d’aquesta nostra societat, immersa en una profunda crisi i transformació. Alguna cosa hi deu tenir a veure—en la línia del que apuntava en el meu comentari de fa una setmana—el distanciament que s’està produint entre els interessos del conjunt dels ciutadans i els que animen l’acció dels polítics. Excuso d’aportar il.lustratius exemples que són en la ment de tots.

En aquesta tessitura no és tant estrany que quan els polítics es decideixen per mostrar les seves arts literàries es decantin més per a tractar de temes que no tenen massa a veure amb la seva tasca habitual. I que ningú no es pensi que faig aquesta asseveració gratuïtament. Casualment, coincidint en el temps, dos polítics pertanyents a dos corrents ideològics diferents, acaben de presentar sengles publicacions en forma de llibre. En ambdós casos es tracta de polítics joves que presenten un perfil similar quant a origen i afeccions. M’estic referint al Conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Joan M. Pujals i al vice-president tercer del Parlament de Catalunya, el socialista Antoni Dalmau. Els dos acaben de fer públiques dues obres que, d’altra banda, no són pas les primeres que publiquen. Es tracta, en el cas de Joan M. Pujals, de l’assaig “La lluna de Nisan” i, en el d’Antoni Dalmau, de la narració “El cor de l’espiral”. Ambdues editades sota el segell editorial de “Columna”.

No és objecte de les meves col.laboracions a DS, la crítica literària. Estalvio doncs al pacient lector de conèixer l’opinió que m’han merescut ambdues obres malgrat que, per raons diferents, en recomano la seva atenta lectura. Això no obstant si que no vull desaprofitar l’avinentesa de que dos polítics catalans hagin publicat sengles llibres per a destacar-ne el fet i fer un toc d’atenció sobre l’estímul que seria que els polítics conreessin l’art de l’escriptura i de la reflexió entorn de les ideologies i les idees polítiques a les quals donen suport. No cal insistir en què les paraules se les emporta el vent i només la lletra impresa acaba tenint sentit i creant doctrina i opinió que no seria sobrera ni a les actuals ni a les futures generacions.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 d’abril de 1994 (aniversari de la II República)