Abans d’ahir començava, a Madrid, l’anual debat sobre l’estat de la nació. Com a teló de fons els afers Rubio i Roldan que, com una pesada llosa, s’han vingut a sumar a altres escandalosos afers anteriors que no han contribuït precissament al reforçament de la bona imatge de la gestió que el Govern socialista ve desenvolupant des que Felipe Gonzàlez guanyà les seves primeres eleccions i es veié catapultat a la presidència del Consell de Ministres, l’octubre de 1982.

La setmana passada acabava amb la compareixença davant la Comissió d’Economia del Parlament de l’ex-governador del Banc d’Espanya, Mariano Rubio. Com era de preveure res de nou no es conegué, més enllà del que l’opinió pública ja sabia des de feia uns dies, que no fos corraborar la sospita que Rubio amagava alguna o algunes presumibles irregularitats que, tard o d’hora, podrien confirmar-se. Si no és així no s’explica com Mariano Rubio no interposà cap querella contra aquells que llançaren les primeres acusacions d’haver efectuat fraus a l’erari públic i d’haver fet ús d’informació privilegiada en benefici propi. Tampoc, si Rubio fos innocent de les imputacions que se li fan, no s’explica com no va aprofitar l’oportunitat de la seva compareixença davant els parlamentaris, per a desmuntar—amb paraules i proves suficientment contundents—cadascun dels arguments que s’han exhibit per a donar supoert a les suposades irregularitats que se li atribueixen.

Més enllà, però, de l’afer Rubio i de les responsabilitats que, a tots nivells, se li hauran d’exigir si la comissió parlamentària constituïda a l’efecte i les instàncies judicials el considera autor de faltes, és del tot imprescindible i inajornable—com s’està clamant des d’amplis sectors de la societat—que el president del govern, Felipe González, prengui definitivament cartes en l’assumpte i es proposi d’acabar amb aquest continuat degoteig d’afers que no fan altra cosa que allunyar els ciutadans de la política i fer créixer la desconfiança dels primers envers els segons. Cal posar punt-i-final a la cultura del “pelotazo” i que s’imposi la de l’exigència de responsabilitats i de la “dimissió” immediata dels implicats en afers de corrupció més o menys escandalosos, més o menys sofisticats.

Però no siguem hipòcrites. Si hi ha corruptes és perquè hi ha corruptors. El mal no es troba en el sistema democràtic que permet posar-lo al descobert i perseguir-lo, sinó en el conjunt de la societat. Per això es fa urgent que els que, amb tota la raó, avui clamen exigint responsabilitats i dimissions a tort i a dret en la recerca de rendiments electorals immediats, siguin els primers d’aplicar-se la faula i facin memòria d’altres afers que els tocaren de prop i davant els quals—malgrat l’existència de sentències culpatòries—res no varen fer ni fan encara.

Es prioritari treballar per tal que els afers que últimament han aflorat davant l’opinió pública no es repeteixin i arribin tant lluny sense que ningú no prengui decisions. Volíem suposar que situacions d’aquesta mena es donaven només en d’altres indrets. Disortadament hem pogut comprovar que no és així i que aquí també hi ha qui està disposat a treure profit dels demés i a fer negoci fàcil. Que això sigui així no vol dir que tothom actuï igual i cal que sabem destriar el gra, del qual n’hi ha molt i de bo, de la palla.

El debat de l’estat de la nació i les mesures polítiques proposades, haurien de constituir el punt d’inflexió en aquesta cursa que a enlloc no acondueix. Des del president del govern fins a l’últim dels ciutadans, passant per tots i cadascun dels partits polítics, hauríem de prendre el compromís de fer preval-dre el comportament ètic i, en aplicació d’una nova cultura moral i cívica, no dubtar ni un moment en exigir les responsabilitats als insolidaris. Encara que siguin “amics”. Es l’hora de tots. Es l’hora de la veritat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 d’abril de 1994