A vegades l’esport és excusa per tal que es parli d’una ciutat. Ho saben els sabadellencs que, quan s’escaigué, s’autoproclamaren “ciudad piloto del deporte español” i aconseguiren que els mitjans de comunicació es referissin als seus equips com a mínim una vegada per setmana. Eren altres temps. Dies d’èxits esportius. Qui no recorda els llorers assolits pels nedadors del C.N. Sabadell o pel C. d’E. Sabadell de futbol. O, encara fa més anys, per l’Orillo Verde en bàsquet i per l’Arraona en handbol i en hoquei sobre patins. Però això són –si ens atenem a la sequera d’èxits esportius d’ara– somnis inútils i velles passions. En feia memòria en ocasió del fallit partit de futbol que haurien d’haver jugat l’Espanyol i l’Oviedo. El frustat “match” en la “piscina” de l’estadi sabadellenc féu que les pàgines i els espais esportius dels mitjans de comunicació tinguessin l’oportunitat de refrescar la memòria en relació a l’existència de la Nova Creu Alta i de Sabadell.

Res no seria estrany i cap cosa no caldria afegir sinó fos que hi hagué algun periodista que tingué problemes a l’hora de situar-nos en el mapa. No fou excepció qui ubicà Sabadell a “unos treinta kilómetros de Barcelona”. I és que per alguns, Sabadell es troba lluny, molt lluny… Potser en això rau la base de l’èxit d’un industrial sabadellenc que, en el barceloní “Maremagnum”, sota l’eslògan de “la genuïna coca de vidre de Sabadell”, dispensa el suculent i dolç comestible. Els barcelonins deuen pensar que es tracta d’un producte exòtic i típic, arribat des de més enllà de les muntanyes… De les muntanyes del Tibidabo, es clar… I, sense pensar-s’ho, van i el compren…

Publicat a El 9 Nou, el 6 de maig de 1996