Segons que sembla els joves del vell continent llegeixen menys llibres que no ho feien els joves d’ara fa més de vint anys. Almenys això és el que es desprèn de recents estudis demoscòpics destinats a avaluar els gustos dels joves comunitaris. La dada, pel que fa al  decrement dels nivells de lectura, hauria de fer-nos pensar una mica. No és pas una bona notícia la tendència a la baixa d’una de les afeccions més sanes tant pel que fa a la ment com pel que fa a les idees de les persones. Però el fet és que cada vegada es llegeix menys i que la televisió s’emporta la palma en el rànquing destinat a establir l’ordre de preferències dels ciutadans a l’hora d’escollir una forma d’omplir el temps d’oci. I això a despit dels escassos mèrits que des de les cadenes de televisió es fan per a fer-se mereixedores d’aquest favor del públic.

Això no obstant continuo pensant que la televisió és el millor aliat a l’hora de promocionar l’exercici de la lectura. Precisament per la seva baixa qualitat. Precisament perquè cada vegada hi hauria d’haver menys persones disposades a suportar la pobresa dels productes televisius que se’ns ofereixen. I si el sentit comú habités entre nosaltres —que per cert continua essent el menys comú de tots els sentits—, la resposta a una baixa qualitat dels programes de televisió hauria de ser un menor número d’hores/habitant davant la caixa tonta. L’escàs interès de la programació hauria de provocar el gest reflex de prémer el botó de l’off del comandament a distància i buscar una millor companyia com, per exemple, la d’un llibre. Però les coses són com són i no pas com voldríem que fossin i, dissortadament, haurem d’acostumar-nos a veure els llibres arrenglerats en les prestatgeries de les llibreries sense que ningú no els faci massa cas.

Davant aquest estat de coses ens queda confiar en què la passió que ha despertat aquest nou medicament —que segons diuen és d’efectes espectaculars—, ajudi a afavorir determinades pràctiques humanes. I que en comptes d’amorrar-nos al piló de la petita pantalla, el personal s’animi i esmerci més temps en conrear altres facetes que, a banda de satisfer la libido, se suposa que també tenen efectes beneficiosos sobre el caràcter de les persones i sobre la comunicació i la relació entre els mortals. I això, en els temps en què ens ha tocat viure, tampoc no és un valor que calgui menysprear. Perquè, comptat i debatut, qualsevol cosa deu ser millor que no pas passar-se hores i hores empassant-se tot el què, sense ordre ni concert, desfila per la pantalla dels nostres televisors…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 15 de maig de 1998