No fa massa dies que el director d'”El Periódico”, Antonio Franco, en una intervenció pública es va escabellar d’allò més i va denunciar la pràctica coercitiva del govern de l’Estat envers un determinat sector dels mitjans de comunicació, tot ressaltant que es trobava en joc la supervivència de la premsa independent. Al llarg de la seva intervenció, el director del rotatiu barceloní, va posar el dit a la llaga d’un panorama mediàtic complicat i difícil d’entendre per la majoria de ciutadans que assisteixen, astorats, a una guerra de la qual no es coneixen les trinxeres. I així la crispació, que fins fa poc només afectava   la vida política, s’ha vist traslladada, ara també, al món dels mitjans de comunicació.

A Catalunya, per sort, no sofrim l’enfrontament, dur i visceral, que es viu entre els mitjans de comunicació de la capital de l’Estat i entre el govern i alguns grups mediàtics. Perquè és a Madrid on els mitjans se situen, sense solució de continuïtat, a una o a altra banda d’una imaginària però ben definida línia divisòria entre els que fan costat, sempre i per tot, a les decisions governamentals i els que es mostren crítics envers l’acció de govern, en especial aquella que pot ser interpretada com a limitadora d’alguna de les llibertats dels ciutadans i, primordialment, a la llibertat d’informació. Uns actes que, a més, amb els manuals de la doctrina liberal a les mans, res no tenen a veure amb el “laissez faire” (deixar fer) que defineix el principi més elemental del liberalisme, el qual diu defensar el govern del PP.

Difícil es fa imaginar què hauria passat si una situació com la que s’està vivint ara, però a la inversa, s’hagués donat fa només poc més d’un any, quan Espanya era encara governada pels socialis­tes. Els mateixos mitjans de comunicació que ara s’erigeixen en defensors de les tesis governamentals que tendeixen a condicionar les lleis de lliure mercat en l’àmbit de la comunicació, haurien endegat una nova campanya desqualificadora contra els socialistes. El panorama ara és substancialment diferent i els que blasmàvem i veien corrupció i actuació partidària i partidista del govern socialista en qualsevol hora i lloc, no s’adonen -o no es volen adonar- que les decisions del govern del PP en relació amb els mitjans de comunicació són, de fet, com una mena de persecució contra els mitjans no propers als populars. Per mostra un botó: La normativa que ha de regir les plataformes digitals d’aquest país, s’està demostrant com una arma política en contra d’un grup mediàtic molt concret, amb nom i amb cognoms, impulsor d’una altra plataforma.

Felipe González afirmava, després de que els vots populars i comunistes sumessin en una “curiosa” aliança parlamentària, que la Llei de la televisió digital era un “abús de poder”. Quelcom hi deu haver d’això, quan ni tant sols els aliats natural del PP -els nacionalistes de CiU- no varen voler fer costat a la Llei i varen aprofitar l’ocasió per a dirigir un nou advertiment al govern popular en el sentit que no estan disposats a admetre el funciona­ment d’aliances com la que va permetre l’aprovació de la Llei de la televisió digital a través de satèlnlit en contra dels criteris defensats per CiU. Les relacions que venen sostenint comunistes i populars lògicament no agraden a la coalició nacionalista i la situació està recordant a alguns observadors la pinça “catàrtica” que els comunistes i la dreta varen imposar a Grècia per tal d’acabar amb la força electoral del PASOC, la qual cosa no varen aconseguir.

Es evident que la concentració de la propietat de mitjans de comunicació en unes poques mans no és precisament una pràctica engrescadora i encara menys profitosa per la bona salut de la democràcia. Més aviat tot el contrari. Perquè de fet es tracta d’una pràctica empresarial que podria arribar a condicionar la lliure circulació de la informació. Però tal i com s’estan posant les coses a casa nostra, no li faltava gens de raó al director d'”El Periódico” quan en la seva intervenció va assegurar que sort en teníem de què a Espanya hi hagués un grup de comunicació fort i potent com PRISA. Contràriament avui disposaríem d’una única i pro-governamental veu mediàtica. I això ens recordaria massa a tots plegats èpoques pretèrites…

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 d’abril de 1997