El president del Partit Popular de Catalunya, Josep Piqué, durant la seva compareixença a la Tribuna Oberta de divendres passat a l’Hotel Verdi, feia una anàlisi força oportuna entorn el moment polític que viu el país. De la seva intervenció se’n poden destacar dues grans idees: el cisma creixent entre polítics i ciutadania i el risc que correm de fraccionar la societat amb actituds maximalistes. Llàstima que aquestes reflexions tan oportunes no les faci Piqué en el sí del seu partit i, especialment, davant els que no perden passada per desqualificar-ho tot, en una versió renovada del “acoso y derribo” al qual el PP va sotmetre, durant tres anys, al govern que encapçalava Felipe González. El PP està convençut que aquesta peculiar manera que té d’entendre la política li està reportant rèdits electorals –i les enquestes així ho semblen confirmar– i no s’atura a pensar en les conseqüències que aquesta crispació a la qual estem sotmesos pot comportar per al país. Una crispació que es fonamenta en desenterrat amb finalitats electorals, vells dimonis del més ranci nacionalisme espanyol que no hauríem volgut tornar a veure en escena mai més. I per si amb això no n’hi hagués prou, amb la seva actitud, el PP ha arribat al punt de fins i tot perdre el més elemental respecte al què ha de ser la lleialtat envers les institucions democràtiques.

D’aquesta manera el PP aposta per la crítica sens fi i per la no acceptació de cap de les propostes que vinguin del govern o, fins i tot, que vinguin avalades majoritàriament per un parlament autonòmic. I per fer valer la seva posició contrària a tot, abans el Congrès de Diputats i el Senat debatin qualsevol proposta de llei, els populars prefereixen muntar la gresca, intoxicar i mobilitzar al personal i, d’aquesta manera com qui no fa la cosa, presionar i desprestigiar al govern, primer, i al parlament mateix, després. Com, si no, cal interpretar mobilitzacions de tota mena abans que el Parlament faci el paper que li correspon? Per blindar-se i presentar una cara més amable, el PP ofereix, a canvi, l’assoliment de pactes impossibles que haurien de passar per la retirada de les proposicions de llei que no agraden al PP, i obrir negociacions només a dues bandes, en una clara manca de consideració envers la resta de forces polítiques. Aquest és el cas, només per citar dos exemples, del què ha passat amb  l’Estatut de Catalunya i amb la LOE. I, per si no n’hi hagués prou amb això, el PP no s’està de desacreditar també a qualsevol institució democràtica que pugui ser contrària als seus posicionaments maximalistes. És el cas, per exemple, de l’OPA de Gas Natural sobre Endesa en què el PP promou campanyes de desqualificació envers les institucions que han d’intervenir i dictaminar en el procés, a les que acusa de ser “dirigides” des del govern. Aquesta actitud constant del PP de mostrar-se contra tot, és com el vent que atia el foc de la crispació a partir de fer caure sobre la ciutadania profecies apocalíptiques que –diuen– portaran a la destrucció de la família i de la “patria”. Un concepte, aquest darrer de la “patria”, que resulta altament sensible per part d’aquelles persones que encara no s’han adonat que cohabitem en un Estat que és suma de realitats plurinacionals i pluriculturals; una suma que aporta més oportunitats que no pas riscos sempre que les posicions de cada qual es defensin des del respecte i no pas a través de les calúmnies.

Per això i per moltes raons més que es podrien aduir, faria bé Piqué d’alliçonar als seus, tal com ho va fer als assistents a la Tribuna Oberta, entorn les conseqüències que els discursos abrandats dels seus dirigents ens poden acabar comportant per a tots plegats.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de novembre de 2005