Dissabte passat David Meca, en proclamar-se subcampió del món de la distància de 25 qms en els Campionats Mundials de Natació que se celebren a Barcelona, exhibia tres banderes: la de l’estat, la nacional de Catalunya i la de Sabadell. És evident que de les tres ensenyes, la que menys devia “sonar” als telespectadors i als que van viure l’èxit de Meca en directe, era la blanca, verda i groga de Sabadell. La moda de les banderes, que s’implantà als Jocs Olímpics de Barcelona, ha fet fortuna i no hi ha ara Campionat internacional en què els atletes no les exhibeixin.
Això passava pocs dies després que l’emblemàtic CN Sabadell estrenés nou president en la persona de Carles Ruiz, que substituïa en el càrrec a un altre Carles -en aquest cas Carles Ibars– que durant més de dues dècades l’havia encapçalat. No és ara l’hora ni el moment de discernir entorn la qualitat del canvi produït al capdavant de la primera entitat esportiva sabadellenca. En tot cas sí de constatar que els lideratges llargs i perllongats en el temps s’acaben desmillorant per ells mateixos, tal com havia passat en el cas d’Ibars. Qualsevol entitat o institució, si es vol viva, adaptada als temps i oberta a la ciutadania, precisa que els relleus de les persones que les lideren es facin a temps i amb normalitat. I això perquè és bo per les institucions que les persones que les lideren prestin un darrer servei: el de retirar-se a temps i donar pas a altres persones amb plantejaments i amb idees noves. El CN Sabadell es trobava ancorat en el passat, amb un president disposat encara a perllongar el seu mandat per un mínim de quatre anys més. Des d’aquest punt de vista, el canvi en la presidència del Club obre noves perspectives a la institució sabadellenca que més esportistes d’elit i d’èxit ha donat a la natació catalana.
Llàstima, però, que el relleu en la direcció del CN Sabadell presenti un punt obscur: el que es deriva del fet que el nou president fos resultat d’unes eleccions en les quals solament hi van participar un deu per cent de la base social de la que el Club disposa. Una circumstància, que sense desmerèixer el valor de la victòria assolida per Carles Ruiz, col•loca l’interrogant sobre la voluntat dels socis del Club que, en no anar a votar, decidien “passar olímpicament” de les eleccions. D’aquí que seria bo que la tasca del nou equip directiu del CN Sabadell es basés en aconseguir que el Club tornés a ser aquella entitat de la qual tots els sabadellencs s’enorgullien i amb la qual tots s’hi trobaven vinculats: com a socis, com a pares dels alumnes de les escoles de la ciutat que participaven en els cursos de natació durant el curs acadèmic, com a simples usuaris esporàdics de les seves instal•lacions. No endebades ha estat el CN Sabadell l’entitat esportiva local que ha proporcionat més dies de glòria a l’esport sabadellenc i al nom de la ciutat. Qui més qui menys recordarà els mítics Miquel Torres i Santi Esteve i les no menys mítiques Eulàlia Castañé i Maria Pau Corominas precursores i precursors dels actuals David Meca o Esther Núñez i dels equips de waterpolo masculins i femenins que tants bons resultats estant assolint darrerament.
Comença pel CN Sabadell una nova etapa i renovada possibilitat de posar el Club al dia, fent-lo més proper a una ciutat que, possiblement, atesa la seva població, segur que és líder a Catalunya i al món d’instal•lacions esportives en les quals practicar la natació. La imatge d’un David Meca enarborant la bandera sabadellenca hauria de ser símbol de futur. Tot depèn de la manera que es gestioni i s’administri el patrimoni físic i psíquic del Club a partir d’ara.
Publicat a El 9 Punt, el 24 de juliol de 2003
Comentaris recents